A l’inici de la temporada, publicàvem un article en aquest diari explicant com s’han desenvolupat els últims 22 anys de conflicte més o menys obert entre la FIBA (Federació Internacional de Bàsquet) i els rectors de l’Eurolliga. Després de la separació de l’any 2000, la majoria de clubs importants van deixar les competicions de l’ens federatiu per crear-ne de pròpies, gestionades per ells mateixos per tal d’aconseguir més beneficis i no haver-los de repartir entre tothom. Una mica el que vol fer la Superlliga de futbol.
Ja explicàvem llavors que l’arribada de l’Unicaja a la Champions de la FIBA demostrava que alguna cosa estava canviant. La federació internacional vol recuperar el seu paper principal i aprofitar-se dels problemes financers que afecten l’Eurolliga i que ja s’ha endut per davant, de cara a la temporada vinent, el seu màxim dirigent, Jordi Bertomeu.
El fet cert és que, fixant-nos en la Champions, que ha jugat el Baxi, i en l’Eurocup, la segona competició de l’Eurolliga, el torneig de la FIBA sembla ara mateix millor pensat. El format de grups aporta més punts d’emoció durant l’any que una lliga de tots contra tots, que és cert que deriva en més partits i, per tant, en més diners per drets televisius, però que ens pren el drama necessari per captar l’atenció. Els play-off de l’Eurocup, d’un sol partit, han estat nefastos i injustos i la FIBA ho ha reblat amb una final a quatre atractiva i ben organitzada a Bilbao. Caldrà veure com evolucionen els esdeveniments en el futur, però sembla que alguns vells estaments s’estan modernitzant més ràpidament que els que suposadament són nous.
