Regió7

Regió7

Nuria Sensat

UN COP D’ULL

Núria Sensat i Borràs

Costum o resignació?

Hem estat molts dies, setmanes, en les quals veure el sol ha estat molt complicat; ara sembla que la cosa va canviant. Ja sé que això és l’avís que ben aviat entrarem de ple a l’estiu i ens rostirem com pollets i llavors trobarem a faltar els dies grisos. Però els dies sense sol es fan molt i molt llargs i una mica tristos, si més no aquesta és la sensació que em provoca. No és menys cert, però, que de quatres estacions que teníem ens estem quedant amb dues. La tardor i la primavera cada vegada són més i més curtes gairebé inexistents i això tampoc és bo, però sí que és un símptoma inequívoc que el canvi climàtic és un fenomen ben real. Un exemple més que les coses canvien i els humans tenim una capacitat gran, gran d’adaptació. Recordo el fred que havia passat a Manresa de bon matí anant a l’escola (de vegades, fins i tot, provocava mal de cap), i tot i que les calefaccions eren obertes a les aules la jaqueta tardava a sortir del cos. La boira de la plana de Vic, espessa i densa, que semblava ben bé que entressis a la dimensió desconeguda. Canvis que, evidentment, afecten la nostra agricultura i ramaderia. Però tant se val, també ens hi acostumem. Treballar al camp cada cop és una tasca menys rendible i també poc, per no dir gens, valorada. Anem parlant de consum de proximitat i cada vegada hi ha menys persones disposades a treballar al camp.

A l’estiu, si tenies la sort d’anar a la platja, l’aigua era fresqueta, et carregava les piles; ara l’aigua del mar tampoc és igual. Està més calentona, potser per a nosaltres és més agradable, però és un avís més que les coses canvien. Les platges del nostre litoral també han anat canviant i ja no tan sols per les edificacions que de manera monstruosa ho han envaït tot, sinó que l’espai de sorra cada vegada és més petit. El recorregut amb tren des de Barcelona fins a Blanes palesa aquests canvis i tenim ajuntaments preocupats, ja que si no hi ha sorra tampoc hi haurà gent tombada damunt la tovallola.

Els rius cada vegada són més petits i porten menys aigua i per això les ciutats s’hi apropen cada vegada més. Fins que un dia un bon aiguat farà créixer el riu i aquest, inevitablement, ocuparà l’espai que li hem pres, robat. Després, tot seran escarafalls, maleint la desgràcia, comptant els danys materials (i esperem que no n’hi hagi mai d’humans), les indemnitzacions, per què es va donar permís d’edificació en zona inundable. Però tant se val, també ens hi acostumem.

No sé si la paraula és costum o resignació. En qualsevol cas, cap de les dues m’agrada gaire perquè destil·len conformisme, deixadesa, egoisme, immobilisme. Vaja, res de bo. Perquè sí les coses canvien no és pas per una voluntat divina ni misteriosa sinó resultat, en molt bona part, de l’acció humana. Fa respecte pensar el poder que arribem a tenir, la capacitat de canviar, modificar els entorns físics, el clima, el ritme de les estacions, la temperatura de l’aigua, la força del vent i no sé pas quantes i quantes coses més. No deixa de ser un contrasentit que aquest gran poder que tenim (els fets/fenòmens naturals ho demostren) no ens serveix per empoderar-nos enlloc de resignar-nos, misteris dels quals potser només la natura té la resposta. Les respostes que em venen al cap no m’agraden i avui que tenim un dia bonic de sol no el penso fer malbé.

Compartir l'article

stats