El 25 del passat mes d’abril, una corpresa multitud de berguedans, entonant dempeus els inicials versos de l’himne de la Coronació de la Verge de Queralt, veiem allunyar-se, per la porta de ponent de la parròquia, el fèretre de Joan Güell i Marquès en el darrer dels adeus d’aquest tan estimat com il·lustre conciutadà nostre.
La seva condició de barceloní de naixença i soca rel en ocasions orgullosament el duia a proclamar amb cordial ocurrència, afirmacions tan categòriques com la de «jo vaig néixer a la Plaça Catalunya».
I heus ací que el destí volgué que el 7 d’octubre de 1964 en Joan contragués matrimoni amb la Isabel Cardona i Pedrals, d’arrelada nissaga berguedana.
Conseqüència immediata d’aquell afortunat enllaç fou una recíproca simbiosi espiritual entre ambdós cònjuges que, de forma progressiva i exemplar, transcendí i impregnà els àmbits socials i culturals de la nostra ciutat, enriquint-los i honorant-los.
La seva formació professional com a llicenciat en Dret i Econòmiques feu que, des de l’arribada a la nostra ciutat, fos requerit com a tècnic per l’Organització Sindical de Berga i de Manresa on continuà treballant fins a jubilar-se ja molt avançada la democràcia. Mai oblidant tampoc la seva meritòria i continuada condició, des del 1970 i durant quatre dècades, de director i professor de l’Escola Professional Sant Francesc.
A banda de la transcendència social que implicaren les dues activitats esmentades, no seria just negligir-ne moltes d’altres que, per espontània i volguda integració cívica, desenvolupà Joan Güell al llarg de tota la seva llarga i fecunda vida berguedana.
Des de principis dels anys 70, i també per un llarg període, ostentà el càrrec de Jutge substitut Comarcal i de Primera Instància, el 1973 fou un dels fundadors de la nostra Penya Blaugrana, el 1977 de l’Associació Comarcal d’Empresaris Berguedans i fins dels Amics del Ciclisme... I a banda de tot això, implicat en les més pures tradicions berguedanes, fou administrador a la Patum i banderer a la festa dels Elois. Sense oblidar-ne compromisos polítics com el de president de la junta executiva local de Convergència.
Seria injust cloure aquest article sense insistir en l‘entranyable comunió espiritual i intel·lectual tothora compartida entre Joan i Isabel talment com si cadascun d’ambdós esdevingués el complement directe de l’altre. Pel què fa a la Isabel, ultra la fidel custòdia de la llar i els fills, és llicenciada en filosofia, professora d’idiomes i, durant anys, companya meva a la Junta de Joventuts Musicals. Cal remarcar que la família Cardona destacà des d’antany per l’humanisme i el mecenatge a les ments creadores catalanes tals com l’escriptora Aurora Bertrana o el wagnerià Antoni Ribera.
Amb especial nostàlgia recordo avui la constant assistència dels dos cònjuges a les nostres conferències Catalunya-Europa. I imperdonable seria no puntualitzar l’alliçonadora i tan recordada exemplaritat dels cursets prematrimonials de rel cristiana per ells impartits i que per diària convivència ben segur traspuaren també a la venturosa trajectòria dels seus dos plançons, Joan i Xavier que tan joiosament portaren a aquest món.
Però el cor inexorablement em retorna a les dues significatives dates que emmarcaren el comiat de l’inoblidable amic: el 23 d’abril, diada catalana de Sant Jordi enterbolida enguany per la trista notícia de la mort del Joan.
I dos dies després, el 25, diada queraltina de Sant Marc, quan els berguedans l’acomiadàvem a porta de ponent de l’església. En els amarats ulls de la Isabel presidint el dol hauria jo volgut veure-hi una incipient espurna de claror consoladora brotada del seu esperit cristià tot imaginant el seu Joan rebut al Cel per aquells dos sants patrons de Berga i Catalunya al so del mateix himne de la coronació que escoltàvem i que un dia del 1916 havia portat a Queralt aquell gran compositor wagnerià i amic entranyable de la família Cardona.
