L’historiador Llorenç Ferrer va presentar a la Sala Plana de l’Om un nou llibre sobre la industrialització de Catalunya a través de la família manresana Vidal, amb el títol De pagesos a cotoners. L’historiador es pregunta perquè els Vidal van passar de blanquers a pagesos, però no de mas, sinó que viuen a la ciutat, concretament al carrer Barreres. Es una família acomodada amb unes cinc hectàrees de terreny de regadiu amb vinya. S’adonen que a final del segle XVII apareix una nova activitat econòmica, la indústria de la seda, i s’especialitzen en la fabricació de mocadors grossos. Mantenen la terra que els permet tenir capital circulant per finançar-ne la compra i després la comercialització, que els facilita no haver de dependre dels grans velers ciutadans. Al segle XVIII, Vidal Rovira és un teixidor de vels com tants d’altres. Al XIX, a Manresa, la indústria de la seda entra en una profunda crisi provocada per les guerres entre França i Anglaterra que trenquen el mercat americà, moment que aprofiten les colònies americanes per independitzar-se: els mocadors de seda ja no tenen sortida. Davant la crisi, uns es reconverteixen i emigren a Barcelona, alguns esdevenen rendistes i d’altres proven el cotó. A Manresa, des del XVIII existien els cintaires. A partir del XIX s’intensifica la fabricació de cintes de cotó o «vetes a la manresana». Entre aquests el Vidal Dalmau i després el Vidal Bonany que fan un canvi qualitatiu: fer treballar d’altres per ells en la producció i comercialització de la cinteria. Com arreu de Catalunya, el 1846 els Vidal entren en la societat, Cots Genescà i Cia, amb 4.000 duros, com a socis secundaris: el cotó els donarà una extraordinària rendibilitat, que els permetrà començar un procés de creixement i acumulació a partir dels beneficis que obtenen de les societats. En dotze anys, multipliquen per quatre el seu capital. El 1854 es constitueix la societat Vidal, Vallés i Solà que s’instal·la als Comtals. Inverteixen en la compra de la finca Misser Mas i en una nova casa a la plaça Gispert. La vaga de 1883 a la fàbrica Cots mostra les desavinences entre els dos socis principals i el conflicte acaba amb ruptura: Vidal Balet lloga els actius de la fàbrica. En el testament constitueix Ignacio Vidal Hermanos, perquè la família faci funcionar la nova societat. Dels cinc germans, tot s’acaba concentrant en el gran, Ignasi Vidal Casacuberta. El 1930, les societats familiars comencen a convertir-se en anònimes per protegir els diversos patrimonis: la Colònia Vidal i el salt d’aigua; comercialització; teixits... Aguantarà fins el 1980 en què el sistema entra en crisi: maquinària antiquada, canvis en els tradicionals mecanismes de comercialització, les qualitats dels teixits evolucionen amb les modes, la internacionalització. La crisi porta al tancament progressiu de les fàbriques, on els Vidal són dels primers que ho veuen a venir. Fan una estratègia per salvar els actius que els hereus gestionaran de forma diferent. Políticament, la família és carlina al segle XIX, el que demostra que no només van ser els liberals els qui van empènyer la industrialització. L’estructura eclesiàstica condiciona la manera de pensar d’aquests prohoms locals, en un moment de ruptura política amb els liberals. Tenen una pràctica de proteccionisme social, en la formació dels treballadors. El carlisme evoluciona al segle XX cap al catolicisme social. Com a burgesia catalana abandonen la ciutat i s’estableixen a Barcelona, fet que ens ha restat força política.
