Les societats humanes, des de temps immemorials, s’han organitzat de maneres diferents per tal d’administrar el bé comú i les relacions personals dels seus membres. L’«Estat» modern neix després de la Revolució Francesa, a finals del segle XVIII. I fins ara ha tingut una evolució que, per sobre dels diversos règims (repúbliques, monarquies, federacions, estat-nació, democràcies, dictadures, etc.) s’ha anat cada vegada eixamplant més el seu àmbit d’actuació. Tant és així que avui podem dir que aquesta estructura és massa gran, complexa i sofisticada. I que a la pràctica estem més sotmesos individualment que a l’època feudal, sobretot amb l’ajut indispensable de les noves tecnologies de la comunicació. Controla, doncs, totes les activitats públiques i privades quan, almenys teòricament, hauria de ser un paraigua per a tots els ciutadans que, suposament, ha de protegir, siguin de la ideologia o cultura que siguin.
Un fenomen que ha aflorat ara amb força és qui acaba dirigint l’Estat. Teòricament, i en un règim democràtic, el poble; a la pràctica els diversos estaments governamentals i els oligopolis d’interessos que poden ser més o menys amplis, però actuen sempre amb un grau molt elevat d’obscurantisme i discrecionalitat en les seves accions. I acaben sent, els estats, amb els seus funcionaris i polítics professionals, el poder executiu del gran capital a l’ombra. Ho explica molt bé Alfons Durán-Pich a les seves obres L’oligarca camuflat (ed. Navona) i El capitalisme i el seu setè de cavalleria (ed. Parcir). En definitiva, hi ha qui se’n considera propietari!
Darrerament, a l’Estat que, de grat o per força, ens toca viure ha esclatat l’afer d’espionatge il·legal (n’hi pot haver de legal en una democràcia?) a polítics catalans independentistes, conegut com a afer «Pegasus» pel nom del programa utilitzat. Ja veurem com acaba tot plegat, però una reflexió general és que es fa evident que hi ha una sèrie de persones que han segrestat en benefici seu, personal o d’una de les nacions que el componen, l’Estat. En lloc de ser una garantia de debat obert i franc de tots els seus components hi ha qui decideix que els seus «enemics» són a dins, de manera que va contra una part dels seus ciutadans o contribuents, els quals intenten fer-lo evolucionar des de dins i legítimament.
De manera que cal que la ciutadania s’empoderi i sàpiga, amb previ coneixement de causa, plantar cara i garantir la seva llibertat de criteri i la seva indepdència, primer personal i, seguidament col·lectiva. És el que ens proposa Angelina Llongueras, una dona polifacètica, activista a favor de la pau i de la llibertat, en un llibre breu, però molt contundent, Eines vitals per a la independència (ed. Llibres de l’Índex). Com bé diu ella: «Esdevenir independent és una qüestió individual i també col·lectiva. […] Si volem la independència […] és indispensable que ens assegurem de construir la nostra independència com a individus i com a nació, com a poble, com a col·lectiu». No cal afegir res més.
