Els Jocs d’Hivern del 2030 no seran ni tindran l’impacte sobre el territori que van tenir els del 1992 a Barcelona. Aquells Jocs van arribar per transformar una ciutat, van ser l’esquer per fer possible una gran operació urbanística i una transformació de la capital catalana. Després es podran analitzar fins a quin punt calia, i si després del 92 es van prendre prou bé les decisions polítiques per mantenir l’obra feta i mantenir totes aquelles idees que havien estat a la rebotiga de la cita olímpica. Les dimensions d’ara, al Pirineu, són unes altres, i els temps també són diferents. Sembla que en els anys que vivim tots (el món, vull dir) és clar que per fer uns Jocs cal gastar menys en totxo i en ciment. Es pot entendre que hagi de ser així. Però tot i aquestes restriccions, i benvingudes siguin, fer a casa unes proves esportives d’aquest nivell i repercussió genera una gran oportunitat de difusió al món i poden ser en el present del 2030 i en el futur una referència per a la destinació de persones d‘arreu del món a la Catalunya sense platja, la menys visible. Els arguments de les plataformes ecologistes estan carregats de raó, però s’alcen un mur al seu davant quan la posició és de no a tot. Que hi haurà Jocs sembla clar, fer-los a casa, pot ser una oportunitat per demostrar que es poden fer millor. Ah, amb Aragó o sense.
