Hi ha una celebració que està passant per alt en un moment històric per al bàsquet a Manresa. L’any 2012, fa deu anys, es va crear la Grada d’Animació, un col·lectiu transcendent que ha entès que per fer suport i escalf a una entitat no cal ni insults, ni amenaces, ni estar immers en constants picabaralles de tot tipus. Lluny queden aquells temps que al Vell Congost hi havien aficionats que s’atorgaven la llibertat d’esdevenir un perill públic.
No se n’ha parlat prou de la importància que té per al Bàsquet Manresa disposar d’una Grada d’Animació tan activa, amb una capacitat d’organització que moltes empreses ja voldrien tenir. Des de la pàgina web a les xarxes socials amb una informació actualitzada i rigorosa. El que sempre queda per descobrir són els seus líders, els que mouen els fils d’aquest col·lectiu capaç de fer guanyar partits quan als jugadors blanc-i-vermells se’ls comença a fer petita la cistella i les cames fan figa.
L’anonimat se sol associar a organitzacions que procuren que no es visualitzin els seus líders per por a la repressió. En aquest cas, si no hi ha càrrecs, ni portaveus, ni persones que s’atorguin la representativitat de la Grada d’Animació deu ser perquè, primer de tot, es visualitzi el treball col·lectiu. Al seu web diuen que «som un grup de gent apassionada pel bàsquet i que ens trobem cada cap de setmana al pavelló del Nou Congost per animar el nostre club: Bàsquet Manresa». Més enllà de maneres de fer i de pensar, fan una declaració d’intencions de ser un grup obert a tothom que vulgui passar-s’ho bé veient bàsquet.
No sé si la Grada d’Animació rep fons econòmics del club per poder afrontar el seu dia a dia. Al darrere hi ha moltes hores de dedicació que es van tornar a posar de manifest quan, diumenge, després de la derrota de la final de la competició europea, l’afició manresana va dedicar uns minuts d’aplaudiments al Tenerife, el rival que li acabava de prendre la possibilitat d’emportar-se el valuós trofeu i el milió d’euros de propina, que al Manresa qualsevol injecció econòmica sempre és molt benvinguda.
Que quan es vol discutir l’actuació arbitral es canti l’Escándalo del incombustible Raphael vol dir que hi ha maneres molt més efectives de cridar l’atenció que no pas un simple i barroer insult als que tenen la difícil tasca de ser imparcials. Que si a algú se li acut tirar algun paper a la pista se li cridi l’atenció des de la mateixa graderia, significa que l’esperit esportiu prima per sobre de tot.
Afortunadament, hi ha coses que, en aquesta societat, evolucionen en positiu. Veure que, abans o després dels partits, es troben i conviuen aficions d’equips que a la pista són adversaris és un bon símptoma. Veure que, a Bilbao, la ciutat es va tenyir de vermell sense que s’enregistrés cap incident és un orgull per a Manresa. Fins i tot els Mossos d’Esquadra es podrien replantejar enviar a casa la munió d’efectius que són al Congost cada vegada que hi ha partit. Els protocols de la policia deuen dir una cosa, però la realitat és que amb una dotació testimonial seria més que suficient.
