Quiosc

Regió7

Rosa M. Ortega i Juncosa

Aprendre a mirar

En vaig aprendre (i encara n’estic aprenent!) gràcies al meu veí d’aula. 016: Aula de Visual i Plàstica. 017: Aula de música. Érem –i continuem sent– assignatures maries, però teníem la sort de disposar d’aula pròpia. Bé; no era de propietat, com ens recordaven sovint la resta de professorat. Però el que marcava la diferència era que, mentre els altres profes anaven d’aula en aula, nosaltres dos no ens movíem: era l’alumnat que venia a la nostra. I és que a l’aula de visual i plàstica i a la de música hi teníem estris que no es podien anar traslladant amunt i avall! La seva tenia pots amb pinzells, taules expresses per dibuixar, prestatges per guardar cartolines i una pica per rentar el material tan bon punt s’acabés l’activitat. I a la meva hi destacava un magnífic piano per gentilesa, segons em van dir, del Ministerio de Educación y Ciencia. Es veu que en van fer portar un a tots els centres públics que feien 1r de BUP, únic curs on, després de vuitè d’EGB, s’impartia música. Tant hi feia que el profe en qüestió fos trombonista, posem per cas, i no sabés tocar el piano. L’important era que tots els centres en tinguessin un. En fi, coses de la igualtat mal entesa. El cas és que per a mi va ser un regal. Un piano per estrenar! Recordo, al cap d’uns anys, una conversa amb un company, parlant de canviar d’institut: «No! No em vull arriscar anar a un altre insti i quedar-me sense aquest meravellós piano». I vam fer broma estrafent el famós «París bé val una missa» per «aquest insti bé val un piano». I vam riure. I torno a riure ara que ho recordo. I és en això que pensava mentre passejava per l’exposició de fotografies de Montserrat fetes per tres generacions de Vert a la Casa Lluvià . El Carles, sense adonar-se’n, em va ensenyar la importància de saber mirar. De valorar la perspectiva, la combinació de colors, les línies, el punt de fuga i un munt de detalls que, si no fos per ell, m’haurien passat desapercebuts. Ara ja està feliçment jubilat però vam compartir un bon grapat de projectes artístics que em van ajudar a reflexionar de manera crítica sobre la realitat visual i plàstica del nostre entorn. És la sort de fer de profe: aprens ensenyant i això no té preu! Mil gràcies, Carles!

Tots aquests pensaments m’han vingut al cap mirant els magnífics paisatges de Montserrat de Joan, Joaquim i Montse Vert, tres generacions d’una família que fa 90 anys que fan de fotògrafs. De les fotos en blanc i negre del 1932 a les del 2022 en color digital editades per ordinador acoblant vàries imatges en una sola, donant una nova perspectiva a la foto, sortint de la imatge convencional. Déu n’hi do! En Joan Vert se’n faria creus! I passa el temps i canvia la mirada. Una mirada que és diferent però que és la de sempre. I penso en l’1 de gener quan anem a portar la carta al patge perquè la faci arribar als Reis d’Orient. Pugem les escales, mirem a càmera i el Sr. Vert dispara. Clic! Un any més. Una foto més. Un record més. Enhorabona Fotografia Vert! I per molts anys!

Compartir l'article

stats