Els últims dies, l’afer Pegasus està deixant un escenari ben galdós. Primer vàrem escoltar com la Ministra Margarita Robles defensava les escoltes il·legals als líders sobiranistes i independentistes, posicionant, com sempre, al PSOE com el puntal més útil al règim del 78. Després, hem pogut veure com les diferents veus dels socis dels socialistes (Podemos, IU, comuns…) criticaven les escoltes amb un fenomen ben curiós, uns amb la boca petita, per allò d’evitar enfadades amb el PSOE, i d’altres amb un perfil una mica més contundent, obviant, però, que governen conjuntament. La llista d’ocasions similars o en les quals els socis s’han empassat gripaus d’una grandària considerable comença a ser massa llarga. Sigui conscientment o inconscientment, el que en el seu moment havia sigut un il·lusionant espai del canvi a hores d’ara està immers en ple procés de transformisme.
El dilluns de la setmana passada, la Moncloa ens va sorprendre amb una roda de premsa en la qual es va explicar que el president del Gobierno, Pedro Sánchez, i la Ministra de Defensa, Margarita Robles, també han patit escoltes no autoritzades. Les característiques que defineixen el règim del 78 fan pensar que qualsevol de les versions és possible: tant que sigui una cortina de fum del PSOE per desviar l’atenció, tot presentant-se com a víctimes, o bé que les escoltes siguin part de l’agenda de l’estat profund o d’un actor estranger. En qualsevol cas, cal depurar responsabilitat amb urgència.
Fa pocs dies va ser 1 de maig, el primer dia de la classe treballadora que s’ha pogut celebrar amb normalitat des de l’arribada de la covid-19. Al llarg del matí, els carrers de Barcelona, i d’algunes altres ciutats, es van omplir de treballadores i treballadors situant un escenari de conflictivitat social entorn de la pujada de preus inassumible i la greu pèrdua de poder adquisitiu per part de la nostra classe social. És necessari reforçar l’organització sindical per aconseguir pujades salarials considerables, ja que en aquest moment la pujada de preus de l’energia està tensant el teixit productiu i aquest fet no pot recaure a la nostra esquena. El marge utilitzat per les empreses a l’hora de fer front a la pujada de preus no pot ser el sou dels treballadors. Per altra banda, el Gobierno ha d’assumir un paper protagonista real intervenint els sectors energètics i garantint una pujada de salaris que no suposi una pèrdua real de poder adquisitiu (l’última pujada anunciada a tots els vents només ha suposat, en termes reals, una congelació dels salaris).
La pandèmia, la crisi econòmica i la inflació situen diverses qüestions sobre la taula, davant dels quals els governs o la patronal no poden seguir obviant. Més enllà de la lluita per un salari digne i una feina estable, s’ha d’afrontar la reducció de les jornades laborals (treballar menys, per treballar tots!) –l’augment de la productivitat de les últimes dècades ho fa plenament possible–; s’ha de posar el treball de cures en el centre i donar-li un pes econòmic i laboral, en cas contrari seguirà sent una tasca de segona que sempre es carrega a l’esquena de les dones treballadores; i per últim, s’ha de repensar el model de mobilitat, entorn del transport públic i col·lectiu, la contaminació desbordada i l’augment de preus del combustible ens demostren que és inevitable.
