Pedro Sánchez només perd els nervis quan li dona la gana, i l’elecció d’un to abrupte i ofensiu en la rèplica a Cuca Gamarra, dimecres al Congrés, responia a un objectiu meditat: allunyar el focus de Margarita Robles i l’afer de l’espionatge, i centrar-lo en una batussa infantil de la categoria «tu encara més». La notícia va ser llavors el retorn de la bronca al parlament, a la qual va contribuir Núñez Feijóo amb una resposta de la mateixa altura intel·lectual. (L’endemà els dos partits van votar junts per salvar la llei de Seguridad Nacional contra les esmenes d’ERC i Junts: que el soroll dels esgarips no ens distregui de la unitat essencial.) En aquell concert de notes altes, el president va pronunciar la paraula «mangantes» per referir-la als governs de l’etapa popular. Va caure com un glaçó en una fregidora, i la bancada de la dreta va entrar en ebullició: «què ens ha dit?» Segons la Real Academia, els havia dit furtadors, gorrers o gorristes i «pocavergonyes, persones menyspreables sense ofici ni benefici». Segons el Diccionari de l’Enciclopèdia, la traducció catalana seria «pispa» o «tinyeta». I un tinyeta és algú que roba amb astúcia o que «arterosament va dret al seu profit sense mirar si perjudica algú altre». El català que realment es parlava a Catalunya no fa tants anys havia incorporat sense problemes la castellanada: «Aquell és un mangante» volia dir «és un galtes aprofitat que t’enredarà tant com pugui». Entre els enemics dels negocis seriosos que tant agraden al català del tòpic s’hi troben el mangante i el «cantamañanas», que és la persona «informal, fantasiosa, irresponsable, que no mereix crèdit», i que es traduiria per «taral·lirot» (que bonic!) o «tarambana» (tot i que un amic s’estima més dir-ne «morning-singers»). No recordo de ningú que m’hagi desqualificat un soci, proveïdor, empleat, encarregat o simple conegut dient que era «un tinyeta» o «un taral·lirot», però de queixes contra mangantes i cantamañanas n’he sentit unes quantes.
