Presumptament o sense, l’esclatant periple de popularitat de la religiosa Teresa Forcades declinarà fins a l’ocàs final a un jutjat manresà. No per anar en contra de la llei canònica com a monja sinó per les probables irregularitats comeses fent de metgessa. Té una denúncia i unes diligències obertes per un fiscal que ella nega amb la seva peculiar vehemència.
Em pertorben aquestes estrelles rutilants en forma d’éssers aparentment intel·ligentíssims i llargs currículums acadèmics. Apareixen d’un dia per l’altre i s’investeixen com figures incontestades durant unes temporades. Fins que queden triturades a vista de tots i cauen a la paperera dels oblits. Ella, o un altre doctor, l’Oriol Mitjà, en són dos exemples recents i de manual. Amb absurda vanitat s’instal·len plens d’autosuficiència a l’Olimp de les celebritats. Acaben com el mitològic Dèdal, el de les ales subjectades amb cera, fosa en voler abastar el Sol.
El seu final sembla que serà pel clorit de sodi, un producte amb nom de verí de novel·la d’Agatha Christie i prohibit per l’Agència de Medicaments. L’hauria receptat –amb el seu títol de doctora en una mà i els flascons en una altra– a malalts de càncer. Els quals, amb la seva desesperació a la motxilla i atrets pel seu renom, s’ho haurien pres tot interrompent el tractament prescrit per metges convencionals, seguidors de la rama central (i legal) de la medecina. Amb tot això s’asseurà a una banqueta d’acusats si la Fiscalia de Manresa acaba portant al jutge la denúncia presentada contra ella pel Col·legi de Metges.
Els seus quinze minuts de fama dels quals parlava sempre l’Andy Warhol, ella els va saber aprofitar bé fins ara, quan acaba el seu recorregut d’icona social. Ja és una joguina trencada i retornada al monestir de Sant Benet de Montserrat, d’on va sortir no fa tant. Va debutar atacant les multinacionals farmacèutiques a tota mena de platós de televisió. Va arribar a tenir la seva pròpia paròdia al Polònia, interpretada per Mireia Portas. Després es va anar animant. Va provar de postular-se com a cap de llista i candidata a la Generalitat d’abans de Torra. Ser independentista i molt d’esquerres, acomboiada amb el desaparegut Arcadi Oliveres i el seu «Procés constituent», li va permetre ser considerada una opció amb alguna possibilitat mentre la seguien una caterva d’acrítics amb pinta de sectaris.
Em pregunto finalment si totes les seves boutades, les sortides de to ideològiques, les propostes polítiques impossibles, ser contrària a les vacunes i la prescripció medicinal de possibles tòxics hagués estat possible i tan aplaudit si la seva ideologia hagués estat la contrària en tot: unionista espanyola i d’extrema dreta. De fet, i en concordança amb l’adagi dels extrems tocant-se, ara s’ha convertit en ídol de fatxes i teòrics de la conspiració. Aquesta última afirmació és l’única que no és meva. És del New York Times de fa uns quants dies, on declara que si els trumpistes de les fake news pensen com ella és una mostra de transversalitat del seu pensament. Amén.
