Quiosc

Regió7

Anna Vilajosana

Equació temporal

Equació temporal XAVIER SERRANO

Mentre espero que la peixatera prepari el llobarro, se me’n va la vista a la porta d’acer inoxidable que condueix a la cambra frigorífica de la parada i en la qual es pot llegir: «Darrere d’aquesta porta hi ha el mar». L’eslògan m’agrada i m’inquieta a parts iguals. Estic segura que a l’altra banda només hi deu haver caixes de peixos morts sota capes de gel i, potser, algun exemplar de marisc que encara es belluga. Tot plegat ben poc poètic. La senyora, amb davantal de plàstic i botes d’aigua, escata el peix amb destresa. No sé si li agrada el mar, el mar de debò, amb la sorra, les onades i els vaixells que hi naveguen, i no aquesta falsa promesa que se’ns anuncia a un parell de metres un dia qualsevol de maig, als volts de les vuit vespre, en què totes dues tenim ganes de plegar. De plegar d’aquest paper que interpretem com quan érem petites i jugàvem a anar a comprar a les botigues, a pagar i a donar el canvi. Em demana si vull alguna altra cosa. Li dic que no. Soc l’última clienta i desapareix darrere la porta.

L’obsessió per fer el món una mica més bell del que és deu ser l’origen, a voltes, de tantes paraules buides, de frases que pretenen portar-nos lluny, però que ens generen la frustració de quedar-nos al mateix lloc, això sí, envoltats d’anuncis que ens regalen vacances idíl·liques o que ens conviden a fer-nos rics jugant a la rifa. L’escriptora escocesa Ali Smith, en una conversa amb motiu del Dia Orwell al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), ha dit aquesta setmana que a la societat actual li agraden les pantalles perquè són planes. «Llegim o veiem notícies i passem a la següent. Així ens mantenim només a la superfície de la realitat, però a sota hi ha tot el que ens ha construït i a sobre, tot el que vindrà. Els humans necessitem recuperar aquestes dimensions i entendre com el passat ha fet el nostre temps. Si no ho fem, ens mourem en un gel relliscós i perillós». I afegeix que si no parem atenció al nostre present, no entendrem cap on ens encaminem.

El present, tan anhelat i tan volàtil, és el que surt més malparat en l’equació temporal. El passat és fàcil. Tancat i barrat en un compartiment estanc, ens permet mirar-lo amb estima o amb recel, i si el revisitem amb assiduïtat, fins i tot el podem reescriure, llimar-lo i fer-nos-lo a mida. Hi ha dies que el futur el veus venir i, d’altres, que és com el forat negre Sagitari A*, un dels objectes més misteriosos de l’univers i que ha estat fotografiat per primera vegada. Té una regió central fosca, anomenada ombra, i està envoltada d’una estructura brillant i enlluernadora.

En fi, com tots els somnis.

Compartir l'article

stats