Quiosc

Regió7

Josep Camprubí

EL CROQUIS

Josep Camprubí

Judicis, espiades i manca d’unitat

Fa anys que la judicatura espanyola procura fer-se visible a cada moment. Els diversos tribunals i tots els seus òrgans han estat ben actius, sobretot en els temes de caràcter polític. Però hi ha qui s’ha vist més afectat per l’acció dels tribunals i qui se n’ha sortit molt més bé. Aquesta setmana mateix hi ha dos exemples evidents. D’una banda s’ha sabut que almenys algunes de les espiades fetes a través del programa Pegasus van ser autoritzades judicialment. Però això no converteix pas el fet d’espiar en just i legal, simplement certifica que contra l’independentisme el poder polític i el judicial aviat es posen d’acord: tot s’hi val. És el cas també de la nova condemna al president Torra, per l’extraordinari delicte d’haver mantingut una pancarta a la façana del Palau de la Generalitat que deia «Llibertat presos polítics i exiliats», una condemna que l’ha inhabilitat altre cop quinze mesos per càrrec públic –ara que havia acabat un anterior període d’inhabilitació– i a més 24.000 euros de multa. Aquestes actuacions tan polítiques de la judicatura contrasten amb una notícia acabada d’aparèixer: la Fiscalia Anticorrupció ha arxivat la investigació sobre les comissions milionàries que hauria pogut rebre l’ex rei Juan Carlos per la seva funció d’intermediari en la construcció d’un AVE a la Meca. Resulta que la investigació es deixa córrer perquè el cobrament de la comissió «no s’ha pogut comprovar» i perquè si s’hagués produït, hauria estat en un moment en què Juan Carlos era inviolable. Vaja, que tots som iguals davant de la justícia, però evidentment alguns són més iguals que d’altres.

Mentrestant, la qüestió del Catalangate ni s’ha acabat ni s’acabarà aviat. Fins ara, l’única víctima de les espiades ha estat la directora del CNI Paz Esteban. I no pas per haver espiat la seixantena d’independentistes catalans, sinó per la falla de seguretat que representa que algú –no se sap ben bé qui– vagi espiar el telèfon de Pedro Sánchez i ministres del Govern espanyol. Però la gran qüestió segueix sense resoldre’s: qui va ser el responsable polític de l’espiada massiva a l’independentisme català? Què es buscava exactament? Què es va extreure dels telèfons espiats? Qui va comprar Pegasus, quant va costar i d’on van sortir els diners? On és ara la informació que es va obtenir? etc. Si Pedro Sánchez pensa que tot això d’aquí a poc temps ja s’haurà oblidat i que no li caldrà donar cap resposta concreta, segurament està força equivocat. Si, a més, considera que quan li vagi bé podrà tornar a reunir la mesa de diàleg per anar passant l’estona, el més probable és que aviat s’adoni que ha topat amb la crisi més gran de la legislatura.

És realment inacceptable que en un àmbit tan bàsic com la defensa de la llengua catalana no s’hagi aconseguit una absoluta unanimitat dins del món independentista. Sap especialment greu perquè tothom coincideix en el principi bàsic que la llengua és l’ànima de la nació i que és inversemblant que un tribunal pugui decidir sobre temes pedagògics que la immensa majoria de jutges desconeixen. Però, és clar, el fons de la qüestió no és defensar el castellà –que no està en perill– sinó anar reduint el català a un patuès d’estar per casa. Tot això, els partits i entitats independentistes ho saben de sobres. Com és, doncs, que els costi tant de posar-se d’acord per defensar conjuntament la nostra llengua?

Compartir l'article

stats