Quiosc

Regió7

Gonçal Mazcuñán i Boix

El dit que els va assenyalar el camí

Si recordeu la pancarta gegantina al Bernabéu: «Mou, tu dedo nos señala el camino», i l’adhesió «inquebrantable» del madridisme a Mourinho per la seva manera de fer quan va burxar l’ull de Tito Vilanova en un mal perdre al Camp Nou, podeu acabar d’entendre la mentalitat dels polítics espanyols (i dels incondicionals que tenen a Catalunya) en tot l’afer aquest dels espies, en el de la imposició del 25% de castellà al sistema educatiu català, o en la persecució continuada de l’independentisme. La «mourinhomania» és l’estil dels pocavergonyes que no se n’amaguen, que fan ostentació de la seva fatxenderia provocadora. Són gent que demostren la seva mala hòstia amb premeditació calculada perquè els seus actes generin crispació, enfrontament social. I la seva gent els aplaudeixi. I els voti, que encara és més greu perquè evidencia l’existència d’amplíssimes capes socials mogudes per la visceralitat, la rancúnia, una absència absoluta de criteri propi, i una concepció molt estrambòtica de la democràcia.

Cal parar atenció al fet que la ministra dels militars i dels espies és jutgessa de professió. La trajectòria judicial de Robles en terres catalanes devia ser traumàtica, vist el seu comportament, les seves argumentacions per avalar l’espionatge anticatalà. A la seva suposada capacitat de gestió política, se li podia afegir la preparació, la imparcialitat, l’honestedat, el bon criteri que hauria de guiar l’actuació dels jutges, però res del dit, del no dit, del que s’ha amagat o s’ha inventat, no avala aquesta presumpció. Més aviat fa sospitar que el comandament de les forces armades en mans d’una jutgessa no és casual. Com tampoc ho podria ser el del jutge Marlaska al capdavant de la Policia i la Guàrdia Civil. Ambdós ministeris són els encarregats de vetllar el manteniment de l’ordre i la «unidad». ¿I qui els dona la impunitat absoluta per actuar «con prontitud y celeridad contra el enemigo»?

Recordeu qui mana de debò a Espanya, i amb quin estil ho fa intervenint en la vida pública: pandèmia, ensenyament, acords parlamentaris, corrupció... Llegiu com es vanten d’haver aconseguit que el 25% del castellà l’hagi imposat la «sociedad civil» (que podem traduir com a cúpula del poder judicial, forces de l’ordre i mitjans de comunicació còmplices, i no pas els pares utilitzats), després de quaranta anys perduts pels governs de PSOE i PP per acabar amb la política lingüística de Catalunya. Tombar el català, afeblir-los el senyal d’identitat, assenyalava el dit dels qui van signar la sentència contra l’Estatut que ens ha conduït fins aquí per exterminar «el problema catalán». Nosaltres faríem santament si miréssim més enllà de la punta del seu dit.

Compartir l'article

stats