Quiosc Regió7

Regió7

Adam Majó

XUT A PALS

Adam Majó Garriga

Director General per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans de la Generalitat

Xenofòbia ‘soft’

De xenofòbia n’hi ha de moltes menes i amb diferents nivells de gravetat i afectació en la vida de les persones. La més greu, sens dubte, és la institucional, la regulada per unes lleis que diuen que una persona que en algun moment de la seva vida va arribar a un determinat país no té els mateixos drets que la resta. La Constitució espanyola, que en el seu article 14 deixa clar que la igualtat davant la llei és només pels «espanyols», n’és un exemple evident de conseqüències dramàtiques: persones que viuen aquí des de fa anys, i que tenen tots els deures i obligacions, no poden votar a les eleccions ni accedir a la funció pública, se’ls deneguen determinades ajudes, beques i subvencions, s’han de sotmetre a pesats i humiliants processos burocràtics i, en molts casos, ni tan sols poden guanyar-se la vida legalment.

Una altra mena de xenofòbia és la que viu a la nostra ment, al nostre sistema de valors. És el rebuig o el menysteniment a les persones vingudes d’altres llocs (o que creiem que han vingut d’altres llocs). Els clixés negatius i el racisme pur i dur es tradueixen en exclusió, discriminació i agressions verbals i físiques.

Hi ha, per això, una darrera mena de xenofòbia, la que podríem anomenar soft (amb el permís del Josep M. Oliva) i que té per víctimes dues tipologies de persones que en el fons són la mateixa: els guiris i els pixapins, els turistes en definitiva, una categoria social i moral que, si fem cas als comentaris, estaria entre les més baixes i menyspreables de la humanitat. Menys quan els que anem de vacances som nosaltres, naturalment. Ja sé que és un discurs que rara vegada té conseqüències greus (per això en diem soft) i que les activitats massives de lleure sovint generen inconvenients i afectacions que cal regular d’alguna manera. Però convé no oblidar que si tothom es quedés al seu poble, barri, ciutat o país –o a casa seva!– no tindríem tots aquests problemes, però la vida seria, amb tota seguretat, molt més trista i avorrida. O ja no recordeu el 2020?

En el rebuig al guiri i el pixapí, a més, s’hi barreja un cert complexa d’inferioritat –de la gent de comarques en relació amb Barcelona i del sud d’Europa cap al nord– que a aquestes alçades ja hauríem d’haver deixat enrere definitivament. La immensa majoria dels que es queixen de la presència de guiris a Barcelona viatgen també fora de la ciutat o del país quan en tenen ocasió, i el mateix passa amb els que aquí es caguen cada dos per tres amb els pixapins.

I és que viatjar, desplaçar-se d’un lloc a l’altre per la raó que sigui, és un tret distintiu de la humanitat i una de les formes com es concreta el concepte llibertat. El nativisme, en canvi, la idea que haver nascut en un determinat lloc dona més drets (a viure-hi, a votar, a treballar, a prendre el sol o a fer un vermut) és, en totes les seves expressions, profundament reaccionari.

Compartir l'article

stats