Sembla que les queixes envers la conducta de la joventut són un clàssic en les converses entre persones més grans. De fet, fa uns mesos en un programa docent que versava sobre les addicions, un dels ponents em va ajudar a escollir un tema pel badant. O sigui que la idea original no és meva, és manllevada d’una companya.

L’altra qüestió és de quina edat parlem quan parlem de jovent, és a partir de l’adolescència, els menors de dotze anys hi tenen cabuda?, ens referim a persones fins als trenta anys? Cada vegada més es posa el focus d’atenció en salut mental, en aquestes edats sense posar-se d’acord, els experts a on posem l’edat de tall,; tampoc se n’han posat en què fer durant la pandèmia, o sigui, habitual, que no vol dir normal.

Un comentari: «La joventut d’avui en dia li agrada el luxe. És mal educada, no respecte a les persones més grans, menysté l’autoritat, i xafardeja en lloc de treballar. No es posa dempeus quan un superior entra a on estan. Contesten als pares, són fanfarrons, devoren a taula, creuen les cames i desafien als seus mestres», crec que, excepte en el concepte de creuar les cames, són comentaris que podríem escoltar enguany. Doncs bé són de Sòcrates uns 400 anys AC.

Aristòtil, 350 anys AC: «Els joves d’avui en dia, no tenen control, estan sempre de mal humor, han perdut el respecte als seus superiors, no saben què és educació i no tenen moral» i el poeta Horaci, 60 anys AC, hi afegia la queixa que els pares dels joves desautoritzaven als mestres.

Sembla doncs que el món havia d’anar a pitjor i no ho sembla gens; consideracions de la situació actual, a part. Males persones n’hi ha hagut sempre. He escrit males persones, Putin inclòs, no l’hi posem l’atribut de boig.

Ara mirem la situació des d’un altre costat, el seu, el dels joves. Sabem que la pandèmia ha afectat de manera significativa al jovent. Ja abans ens referíem, de manera menyspreadora, a la generació ni-ni, ni estudia ni treballa. I quines expectatives els hi estem deixant? Les de treball precari, en el nostre país gran quantitat de joves amb estudis superiors sense sortida laboral, de dificultats en aconseguir allotjament digne i assequible, una societat solidària i resilient? No val a generalitzar, però les bosses de joves en situació precària han augmentat, i més després de la crisi financera del 2008. Potser em faig gran, però em pregunto, la nostra generació deixarà un món millor?

Cal doncs una mirada des del punt de vista de la joventut, posar-nos dins les sabates de l’altre. Sense la creativitat, l’impuls, la sensació de menjar-se el món del jovent tampoc avançaríem com societat. Sense oblidar l’explosió d’hormones en aquesta etapa, altre factor, important, a considerar.

Així com diem que l’edat d’inici de l’adolescència no és fix; segurament comença quan el jove o la jove, passen el pestell del bany, cadascú una diferent, i a quina edat ens fem grans? Eufemisme per la tercera edat. Pot ser quan fem nostres les frases que els grecs i romans ja deien fa dos mil anys.