Estem en un moment força fascinant de la història, en molts sentits. Des del punt de vista de les formes de treball, estem deixant enrere la majoria de les formes organitzatives pròpies del segle passat, i estem entrant en la dimensió autèntica del segle XXI (només portem dues dècades de retard).
Els canvis de model, però, sempre han requerit de crisis precedents. De sacsejades que qüestionin les formes actuals, per obrir escletxes a poder pensar models alternatius. I sens dubte que en els temps presents, la pandèmia pel coronavirus ha suposat el punt d’inflexió sense retorn. Cert. Però ens equivocaríem si no veiéssim altres declivis que ens han portat on som ara: la crisi climàtica, la insostenibilitat d’un model econòmic basat en el creixement (en comptes del progrés), o les evidents desigualtats (entre elles les de gènere) imperants en l’àmbit econòmic i empresarial.
En aquests escenaris, no ens ha de sorprendre que les persones (especialment les més joves), ja no visquin la vida orientats a les seves feines o carreres professionals (per fi, sort en tindrem d’ells!). La vida és molt més que la feina que fem i, per viure-la plenament, la majoria preferim disposar de flexibilitat horària, de mesures de conciliació, de jornades des de casa o, més enllà encara, de setmanes laborals més curtes (fixeu-vos, per exemple, en la campanya que ha llançat Desigual per explicar que tenen una jornada laboral de quatre dies; «Desigual la té més curta» resa el seu eslògan; i amb ell, retenen i atrauen talent). Treballar trenta hores, fer-ho parcialment des de casa, i sense horari, poden semblar desitjos o reivindicacions allunyades de la realitat, utòpiques i, fins i tot, perjudicials per a l’economia. Però si mirem un xic enrere, no fa tants anys que les jornades laborals eren de dotze hores i que la mainada començava a treballar a l’edat de dotze anys. Justament aquesta mirada és la que em fa ser optimista i pensar que, en breu, es guanyarà una mica més de terreny.
Un dels principals problemes amb què topen aquestes noves i reivindicades formes de treball és el fet que molts dels directius i persones que han de permetre una certa permeabilitat d’aquestes mesures, són persones que s’han fet al segle XX, per als quals la lògica de la flexibilitat, la descentralització i la democratització de les organitzacions, s’associa a desgovernança i caos. La seva lògica és la del sacrifici, la disciplina i l’ordre. I és justament en la trobada entre aquests dos móns, entre aquestes dues maneres de viure la feina i relacionar-se amb la professió, que es troben moltes de les tensions i conflictes a les organitzacions.
Però és indiscutible que anem en direcció al canvi. Les crisis precedents, la necessitats d’organitzacions més orgàniques, i el relleu generacional que hi haurà als àmbits de presa de decisions, ens hi abocaran a un ritme més ràpid del que pensem (o això és el que vull pensar).
Un mon canviat, complex i transformat, requereix també de noves formes de treball.
