Quiosc

Regió7

Victor Prat

TRIBUNA

Víctor Prat

Economista. Sindicalista de CCOO. Membre de CEC

Una patronal insolidària

Les negociacions del 5è Acord per l’ocupació i la negociació col·lectiva (AENC) van arribar a un carreró sense sortida a principis d’aquest mes de maig, quan les dades de creixement de preus eren molt elevades. La taxa anual de l’índex de preus de consum (IPC) havia estat del 9,8% en el mes de març, nivell al qual feia dècades que no s’hi havia arribat, i, malgrat la petita disminució del 0,2% en la taxa mensual, els preus encara creixien el 8,3% anual a l’abril.

Segons les informacions periodístiques, els representants de l’empresariat van oferir augments salarials fins al 8%, a repartir en tres anys, que era una proposta propera a la dels sindicats. Considerant, però, la incertesa en l’evolució de la inflació, els representants dels treballadors necessitaven una clàusula de revisió, lligada a l’IPC, per garantir el poder adquisitiu dels salaris, que la CEOE i la CEPYME van rebutjar, impedint l’aprovació de l’AENC.

Per fer front a la crisi, causada inicialment per la pandèmia i agreujada per les conseqüències de la guerra, des del govern es va recomanar la necessitat d’un pacte de rendes i es considerà que eren els agents socials els que l’havien de protagonitzar. Des de CCOO i UGT havien proposat un acord amb continguts salarials, energètics, fiscals i de control de dividends per repartir els costos de la crisi, però els representants empresarials no van voler compartir els sacrificis.

La patronal està acostumada al fet que els salaris perdin pes contínuament, amb relació als beneficis empresarials, en el repartiment de la renda generada en l’economia. Aquesta tendència començà en els anys setanta, quan el neoliberalisme es va convertir en hegemònic i, des de llavors, les seves polítiques de «flexibilització» de la legislació laboral han anat precaritzant, cada cop més, les condicions laborals, provocant molt patiment, manca de cohesió social i ineficiència econòmica i ecològica.

Aquest és el model econòmic que encara defensen les organitzacions empresarials, basat en la precarietat laboral, les privatitzacions i la llibertat absoluta de mercat que, segons creuen, garanteix la màxima competència, motiu pel qual el consideren eficient. Paradoxalment, però, la política de les empreses sempre busca fugir de la competència, diferenciant els seus productes mitjançant disseny, marca... per actuar de forma monopolística i poder incrementar els preus per obtenir beneficis extraordinaris. Quan no s’accepta una clàusula de revisió salarial i s’addueix l’hipotètic perill d’una espiral inflacionista, s’està culpant els treballadors per voler mantenir el seu poder adquisitiu, quan, en realitat, són les empreses les que poden incrementar fàcilment els preus i provocar inflació, a causa de la poca competència que han generat en els mercats.

En tot cas, davant de les pretensions de la CEOE i la CEPYME de mantenir els elevats marges de beneficis i la seva manca de solidaritat en compartir els costos de la crisi, els sindicats negociaran, conveni a conveni, per evitar que els treballadors hagin de suportar, una vegada més, tot el pes de la crisi.

Compartir l'article

stats