El front belga de la justícia espanyola segueix el camí apuntat per Mao Tsé-Tung: de derrota en derrota cap la victòria final. Aquesta setmana un tribunal de Gant ha rebutjat de forma definitiva l’extradició del raper Valtònyc, reclamat per injúries a la corona. Es quedarà allà, fent companyia als de Waterloo, uns altres beneficiaris de la mala sort espanyola. Però definir Gant com una ciutat belga és insuficient; cal afinar més i dir que pertany a Flandes, perquè els belgues poden ser de Valònia, i parlar francès, o de Flandes, i parlar flamenc, molt semblant a l’holandès. Flandes va ser un domini de la corona espanyola durant dècades, però a mitjans del segle XVI va esclatar una revolta de caràcter religiós i polític alhora: els revoltats eren protestants i eren independentistes. El rei Felip II hi va enviar Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, duc d’Alba, i els seus «tercios» van perpetrar veritables massacres per sufocar el desafiament. A banda dels crims de guerra, mil protestants van ser condemnats a mort pel Tribunal dels Tumults, una instància d’excepció creada pel duc, i unes seixanta mil persones es van exiliar. La petjada de les tropes reials en la memòria col·lectiva va ser tant intensa que durant segles les mares han espantat els nens amenaçant-los que vindria el duc d’Alba si no s’acabaven la sopa. No seré jo qui afirmi sense proves que els magistrats dels tribunals flamencs es deixen influir per greuges històrics i prenen venjança d’ofenses de fa quatre segles i mig, però els humans som permeables als nostres entorns culturals fins i tot sense adonar-nos-en. Ara mateix els nacionalistes flamencs tenen una mirada acollidora cap a l’independentisme català, al que veuen com una víctima dels seus mateixos botxins, tants anys després (ja se sap que el nacionalisme comprimeix la història). El cert, però, és que Waterloo no és una ciutat flamenca, sinó del Brabant való, on es parla francès, que és el que Puigdemont domina.
