L’única manera d’aconseguir una quantitat exacta i segura de diners amb una moció al Senat és pactar-la abans amb el Govern espanyol. Si no, és inútil que ERC en presenti una que demana vint-i-cinc milions per a la Fàbrica Nova, i que Junts l’esmeni per demanar-ne trenta-cinc (i dos ous durs). El Senat contribueix a decidir les despeses de l’Estat quan tramita la llei de Pressupostos; després només pot «instar», i els ministres fan cas o deixen de fer-ne segons les ganes i les possibilitats. Anunciar una moció que reclama un munt de diners per a una bona causa és una via dubtosa per aconseguir-los i una bona fórmula per quedar bé, perquè si sona la flauta et penges la medalla, i si no sona, la culpa és de l’altre, avariciós i centralista.
Davant aquesta mena de mocions els senadors del partit que governa poden fer tres coses: rebutjar-la, presentar una esmena que substitueixi el compromís estricte per l’expressió de la millor voluntat (com ha succeït en aquest cas), o acceptar-la i que sigui el Govern el que es faci l’orni amb l’argument que «instar» no és sinònim d’«obligar». D’instàncies se’n presenten milers cada dia a totes les administracions i no són pas tantes les que obtenen la gràcia sol·licitada. Si s’acceptessin totes les mocions que reclamen despeses concretes, el pressupost de qualsevol institució rebentaria en dos mesos. I això ho saben perfectament els senadors que signen les peticions.
Després hi ha la qüestió distreta de la subhasta. ERC demana vint-i-cinc milions i Junts li esmena la moció per demanar-ne trenta-cinc. Opcions realistes d’aconseguir-ho? Cap n’hi una. Llavors, per què ho fan? La resposta està en un acudit. Saben aquell que són dos exploradors empaitats per un lleó? L’un diu a l’altre: per molt que correm, el lleó ens atraparà. L’altre li respon: jo no vull córrer més que el lleó, vull córrer més que tu. Ara mateix, dins l’independentisme català hi ha un elevat interès en aconseguir que el lleó devori el company. I el lleó es llepa els bigotis.
