Quan dimecres vaig llegir la mort de l’escriptor gallec Domingo Villar i mentre pensava amb estupefacció com la vida es pot escapar d’un moment a l’altre sense demanar permís, vaig encaminar la ment i després les cames cap a la prestatgeria on sabia que trobaria els seus llibres. Una producció curta: una recopilació de relats (Algunos cuentos completos, 2021) i les tres novel·les protagonitzades per l’inspector Leo Caldas (Ojos de agua, 2006; La playa de los ahogados, 2009 i El último barco, 2019), l’equivalent, sense floritures, com la seva precisa escriptura, a una literatura que creixia en qualitat a cada llibre publicat del melancòlic i reflexiu Caldas. Vaig parlar una vegada amb Villar, quan va publicar la monumental i esperadíssima El último barco, poc abans del darrer Sant Jordi abans de la pandèmia. Feia deu anys de la seva darrera novel·la. I, de fet, els seus lectors , inicialment, no van entendre tanta demora: el 2013 ja tenia la tercera novel·la pràcticament acabada, amb el títol decidit, Cruces de piedra, la portada triada i l’ISBN. Però en un exercici d’honestedat, Villar va decidir que no la publicava perquè, en rellegir-la, va trobar a faltar emoció. I si a ell no l’emocionava, al lector segurament tampoc. I va començar de nou. Mateixa història narrada de manera diferent. Per a l’escriptor, la literatura era com la cuina, un ofici artesà: per fer-lo bé se li havia de dedicar temps. L’exemple? El último barco: més de 700 pàgines, anys de reescriptura. Però l’espera va valer la pena. El último barco era (és) una novel·la negra als antípodes dels thrillers de consum ràpid. Artesà de les paraules, Villar va construir una trama que es degustava pel plaer de la lectura i que avançava en forma de cursa de fons per precipitar-se en forma d’esprint a la part final. Un ritme narratiu només a l’abast de molt pocs, la veritat. Només eren tres novel·les però Villar ja havia configurat un univers narratiu amb cadència literària pròpia. Una simbiosi entre Vigo i Caldas.
Aquell Sant Jordi del 2019, l’escriptor gallec tenia previst passar el 23 d’abril a Barcelona, com havia fet quan era un escriptor novell. Recordava que el van asseure al costat d’un periodista mediàtic que no va deixar de firmar llibres. Ell, en canvi, va acabar la jornada fent una cervesa amb un company de professió. Anys després, en un xat amb els lectors explicava que no havia deixat d’escriure mai però que de vegades no serveix el que un escriu. Que voldria ser més fructífer però que era lent. Ara, l’esperàvem amb paciència. Sense pressa. Però la mort ha estat més ràpida. No coneixia Domingo Villar però compartíem l’any de naixement i el gust per les paraules.
