Avui en dia tot passa molt de pressa. La «vida moderna» ens ha engolit dins una espècie d’espiral hipnòtica en la qual el nostre dia a dia s’encaixa en una llista de tasques infinites, urgents i altament exigents. Vivim en una societat en què les aparences sí que enganyen i on només exposem al públic la nostra millor cara. Una arma de doble tall tant per a nosaltres mateixes com per al nostre entorn.
I és que és en plena era de la hiperconnectivitat digital quan precisament estem més desconnectats del món. Esperem viure quan tinguem temps de viure. I si bé és cert que estem a «només» un clic, whatsapp o e-mail de distància, acostumem a estar més lluny que mai. Desconnexió que al món rural acaba sent tan real com metafòrica. Doncs, més enllà de la imatge bucòlica que hi ha darrere les postals (per bé o per mal) encara estem molt apartats de tot. Tant pel que respecte a serveis bàsics centrats en recursos assistencials, mèdics o educatius com també pel que fa a altres serveis bàsics un xic més moderns, com ara la millora de la xarxa de transport públic i la de telecomunicacions.
No obstant, el manteniment i la implementació d’aquests serveis és més complex i costós del que a priori podria semblar-nos a la ciutadania. Però això no vol dir que ens hàgim de conformar mentre veiem com a poc a poc s’esborren els minsos recursos de què disposem. Cada poble per petit que sigui necessita tenir metge unes hores a la setmana per atendre aquelles persones que no tenen la possibilitat d’agafar el cotxe i anar a qualsevol altre lloc on sí que hi hagi aquest servei. Cada vall ha de tenir una mínima connexió a Internet perquè s’hi puguin establir professionals liberals i perquè els que ja hi som puguem fer els tràmits que ens faci falta sense problemes.
I estic parlant d’aspectes bàsics del nostre dia a dia, de coses que molts cops es donen per fetes i que malauradament massa sovint s’acaben convertint en un maldecap per a molts de nosaltres. Doncs, hem de pensar que rere el teló de l’espai d’oci de molts s’hi amaguen multitud de petits i grans desavantatges que compliquen en major o menor grau la quotidianitat d’aquells que hi vivim i hi treballem. Un fet que a vegades ens fa sentir com a ciutadans de segona que només «comptem» en determinats moments. I que es fa molt evident quan patim la pèrdua de recursos bàsics o senzillament veiem que les promeses rebudes no acaben de fer-se mai realitat.
Una situació molt complexa davant la qual un dels pocs camins que ens queda és apostar per teixir ponts que ens permetin reduir distàncies entre el rural i l’urbà. Hem de continuar donant-nos veu, ensenyar la nostra cara menys bucòlica i pregonar els nostres problemes a tothom qui ens vulgui escoltar. Tot fent-nos un lloc per explicar un cop més quines són les nostres necessitats i què proposem per fer-hi front. Amb l’esperança que algun dia el que avui vivim com a pèrdues demà siguin la llavor per sembrar petites grans victòries.
