Em falten vides. Faig càlculs i no sé amb quantes satisfaria l’ànsia de ser les persones que no soc, i no només ser-les superficialment, com qui tria una disfressa a l’atzar, se la posa i ara fa de pallasso o de corredora de maratons, sinó viure-les amb intensitat, tocar l’essència de totes les pells, notar que la vivència neix de dins i no és un component importat de l’altra punta de món com els recanvis de la rentadora. Potser amb quatre, amb vuit o amb deu vides en tindria prou per apaivagar el neguit. Si per mi fos, desitjaria arribar a l’última de totes prou exhausta, prou baldada, per ser jo la que prengués la decisió que sí, que és el moment de plegar veles, que he vist prou sols, hiverns freds, neu blanca, boscos frondosos, arbres bells, ànimes generoses. Som com gots d’aigua que omplim mentre caminem fins que cau l’última gota, i regalima, i et mulla els dits i les estovalles de paper s’estoven, es foraden, i la música deixa de sonar. Ha de ser difícil renunciar a la sorpresa d’un dia més.

Som al menjador de casa dels meus pares, asseguts al sofà, davant per davant. Em mirem com només ho fan ells i em diuen que semblo cansada. Exclamo que no, que segur que estic igual de fatigada que ells a la meva edat, quan anaven amunt i avall. Fan silenci i els dos es miren i coincideixen en la resposta: «Anna, mai hem estat tan cansats com ara», ara que poden llevar-se sense despertador, ara que no han de complir horaris, ara que han alentit els dies. I em fan pensar que potser això meu no és cansament sinó una altra cosa, i que potser sí que amb una vida en tindré prou, i se m’acceleren les ganes de marxar a la ciutat que tinc pendent de visitar. Anar-hi ben aviat i posar el nom d’un altre destí a la llista, i tenir sempre a la tauleta de nit un llibre sense obrir perquè quan apagui el llum i tot s’enfosqueixi recordi que l’endemà m’espera una història per començar.

Aquesta setmana vaig demanar a l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro –amb motiu de la presentació de la seva última novel·la, Tren a Maratea, a l’Espai Òmnium de Manresa– quan saps que et fas vell. Em va oferir dues respostes. La primera li va donar el seu net: et fas vell quan comptes les passes que fas cada dia i et penses que caminar és fer esport. I la segona és seva: quan creus que el millor ja ha passat. Des d’aleshores m’he plantejat diverses vegades aquesta qüestió i la meva resposta és mixta. Confesso que sí, que miro al mòbil les passes que faig cada dia, però no, de cap manera penso que el millor ja ha passat. Al contrari, encara ha de venir i no serà demà. Encara falta.