Els programes d’entreteniment i reinserció de la més famosa de les presons a Espanya –la de Lledoners– inclouen visites al Museu de les Mines de Cercs, un dels indrets berguedans més concorreguts. És una pràctica habitual, oferta (suposo) als presos menys conflictius o amansats després de temps entre reixes. El lloc (el museu, no la presó) fa passar una bona estona a tothom i sobretot als menuts. A part d’una visita relativament interessant a una recreació de dependències històriques de les colònies, l’entrada amb vagonetes a les entranyes de la mina de Sant Romà n’és l’atractiu principal. Inclou una singular explosió simulada de grisú a la meitat del recorregut.
En una d’aquestes visites de presoners, la directora del museu en va veure un com s’escapava enfilant-se escales amunt, desapareixent tal com ho fan els reus abans de convertir-se en fugitius. S’ubica a la colònia de Sant Corneli, on s’arriba des d’una carretera revirada que arrenca poc després (o abans) de superar els vorals del pantà de la Baells.
El nostre home va escapolir-se fins a Cercs a peu, fent uns deu quilòmetres d’asfalt per encarar cap a la zona metropolitana. Com qualsevol humà urbanita, va creure que el descens és sempre la millor forma de guillar. No sabia o no va tenir en compte on era. Costes amunt via Fumanya, tot i ser més esgotador, hauria arribat a la frontera. Segons el meu criteri de fugides (només teòric), l’escapada hauria estat efectiva. Però ell volia anar cap a casa a veure els seus. Potser alguna companya (o company) per fer l’amor o bé un camarada habitual per cometre algun altre crim com el que pena a Sant Joan. Deu ser un delinqüent ben previsible. Veient qualsevol pel·lícula policíaca tothom sap que a la casa pròpia o a la dels pares és el primer lloc on la policia busca un escàpol de la justícia.
Va acabar detingut a la carretera principal en direcció a Berga. Després de la caminada havia pujat a un autobús. Aturat en un control policial, ajupit s’amagava entre les butaques. Esperant els grillons. Tampoc comprenc per què els pròfugs d’avui s’esvaeixen per carreteres amples i previsibles, on sempre els aturen, en lloc d’esmunyir-se pels boscos com feien els del maquis. Fins a la seva detenció, els missatges dels veïns de la zona treien fum pels telèfons. Seria divertit llegir-ne alguns, sobretot els dels que tenen tendència a l’exageració tergiversada. Més tard es va confirmar que era ben inofensiu i molt despistat. Anava preguntant a qui trobava on era l’estació del tren! És un il·lús, estava de conya o portava més de quaranta anys empresonat. El seu desconeixement de les infraestructures locals és inaudit. A hores d’ara, fins i tot consellers de la Generalitat, diputats del Parlament i càrrecs públics de tota mena saben que l’estació Alt Berguedà-Pirineus és (i serà) una quimera i un record antic.
Un home torna a ser a la cel·la mirant al sostre amb la mirada perduda. Cau el teló després d’un cop de tanca de metall. El melodrama continuarà.
