Els orgasmes adúlters de l’emèrit quan era rei segur que mai no van arribar al clímax d’excitació que han experimentat milions d’espanyols amb les imatges del fugitiu passejant per Sanxenxo. Amb els engonals convenientment estimulats pels mitjans de comunicació en horari obert, la gent delerosa de pornografia moral ha tret el ventre de pena. La majoria tindrà somnis humits fins al dia que puguin retre-li homenatge i plorar-lo, durant el funeral d’Estat que el govern de torn li muntarà quan sigui l’hora, perquè, agradi o no, li arribarà el moment (no és veritat que la mala herba mai no mor; en sentit figurat recordeu M. Rajoy i la Soraya «en liquidasió»), tot i que als monàrquics hiperventilats els quedarà el consol del refrany «El mort, al sot, i el viu, al rebost», que els garanteix la continuïtat de la nissaga.

Ja s’ho faran, però aniria bé que ens ho féssim mirar. Fa pena, vergonya, tanta efervescència social envers un personatge que s’escapa de la justícia perquè els delictes han prescrit convenientment, o perquè tenia permís (inviolabilitat) per delinquir, segons la Constitució que el considera impune. La mateixa Constitució que empara la violació de drets fonamentals amb el Pegasus (¿per què fan plegar la directora del CNI, si després diuen que van espiar legalment?). La mateixa Constitució que beneeix la policia patriòtica, amb el comissari Villarejo executant ordres governamentals per bastir un entramat contra Catalunya, els seus dirigents, els seus empresaris, les seves institucions. La mateixa Constitució que el poder judicial interpreta per sotmetre els catalans suprimint el model educatiu, debats, acords, lleis del seu Parlament.

Una societat que defensa, exalça, aplaudeix el comportament immoral d’un monarca que ha fet frau fiscal, ha aprofitat el càrrec en benefici propi i del clan que encapçala (el jutge considera la família Pujol «organització criminal» per comportaments similars), no sembla el millor exemple a mostrar pels dirigents polítics i econòmics d’un país que consideren Espanya un Estat social i democràtic de dret. Analistes internacionals i institucions europees posen en dubte aquesta afirmació, i cada dia que passa tenen més motius per pensar-ho.

Mirar cap a una altra banda, criticar amb boca petita l’entorn que protegeix l’emèrit, fer-hi brometa enginyosa, donar cobertura mediàtica extraordinària al seu aterratge impune és un insult a la gent que treballa honestament, que compleix les seves obligacions cíviques i fiscals, que sap quins deures no pot eludir. La campanya blanquejadora del sepulcre borbònic engegada ara és una agressió a la ciutadania honesta que cal denunciar.