Després de llegir una entrevista recent al poeta solsoní Pep Divins, publicada al magazín Catorze, hi ha qui s’ha sorprès que existeixi un poeta que fa de pastor. A mi el que em sorprendria, i ben gratament, seria un poeta que visqués de fer de poeta. Que jo sàpiga, l’únic cas de tots conegut és el de Joan Brossa, que va sacrificar tot el seu temps a malviure de la poesia. I al damunt, al carnet d’identitat, on abans es feia constar la professió, el funcionari va posar-hi paleta en comptes de poeta, anècdota que el mateix Brossa no es cansava mai de repetir. La inspiració poètica pot alimentar la màquina de fer versos, però no et posa el plat a taula. Com deia Martí i Pol, la poesia deu ser la menys mercantilista de les arts. Un pintor o un músic poden arribar a viure, i de vegades fins i tot bé, venent quadres o fent concerts. Per més ofici que tingui, un poeta, si no treballa en alguna altra feina, en quatre dies té l’epitafi garantit. Trobem natural que un poeta o una poeta compaginin l’art de la composició amb altres manifestacions literàries més productives o amb l’ensenyament, la feina en una editorial o fins i tot l’ésser arquitecte. Al capdavall, Joan Margarit, constructor d’edificis, construïa també poemes. Sobta, però, que qui construeix poemes sigui un pastor d’ovelles. I per què hauria de sorprendre si precisament els pastors són d’aquella mena de persones amb un domini de la llengua més innat i natural, i un patrimoni lèxic més genuí? No són la llengua i les paraules la matèria primera i més bàsica de la poesia? El fet de munyir ovelles i versos alhora, tot i ser infreqüent, no ens hauria d’estranyar pas més que, per posar alguns exemples, els casos d’Ezio Vendrame, un poeta i migcampista italià que durant els anys 70 i 80 del segle passat marcava gols i rimava versos, i el poeta grec Georgios Psikhundakis, que, pels mateixos anys, va fer de pastor, carboner i enterramorts. També hi ha hagut soldats, prostitutes i cuiners poetes. I, fins i tot, ni que sigui en la ficció, una vegada va existir un llop que, poèticament, tractava de seduir una ovella en una faula de Samaniego.