Quan era petit m’explicaven un conte de Hans Christian Andersen que m’agradava, segurament perquè era l’únic on el qui duia la corona acabava fent el ridícul en lloc de menjar perdius. La història anava d’un emperador que volia el vestit més fi del món per demostrar el seu poder, la cort de llepaculs li va fer creure que tenien una tela tan fina que ni es notava i el van fer sortir despullat, convençuts que ningú diria el que veia per evitar contrariar el cap d’estat, fins que un nen que no tenia res a perdre va posar en evidència tanta vanitat i hipocresia, i li va fer notar que s’estava passejant mostrant totes les vergonyes.
Aquest cap de setmana l’Estat espanyol viu un nou capítol de «joc de Borbons»; amb la tornada de l’emèrit s’han superat els límits de la paciència de l’espectador, els garants de la monarquia li han cosit un nou vestit perquè s’hi trobi còmode i una cort d’aduladors, polítics, jutges, empresaris i comissionistes del poder l’acompanyen despullats de tota mena de principis i ètica, sense cap torbament. El nou president de la Xunta ha deixat anar que aquesta visita posarà Galícia en el mapa, com si a aquesta terra de meravellosos paisatges i marisc li calgués un altre «percebe» il·lustre en el seu currículum.
El vestit nou del rei ja no tapa res, la tela monàrquica està tan rossegada per la caspa, que cau a trossos per molt que la vulguin apedaçar; no ens ensenyaran els súbdits avergonyits que li giren la cara o l’escridassen, perquè cal mantenir lluny de la desfilada nua de tota credibilitat les veus de la indignació. L’única coincidència entre els dos relats és que tant l’emperador de l’Andersen com l’emèrit Borbó són prou vanitosos per no ser conscients que van amb el cul a l’aire; ignorants que tanta provocació hauria de servir perquè aquest estat deixi de fer el ridícul i s’adoni que obrir el meló constitucional i despullar la institució monàrquica serà un mal menor comparat amb la caixa de trons que pot obrir aquest reial insult a la ciutadania.
Les coses han canviat des de mitjans del segle dinou, quan es va escriure el sarcàstic conte infantil per denunciar una societat hipòcrita incapaç d’acceptar les veritats més òbvies, encara que hi hagi una part del poble aplaudint nostàlgicament que el Bribón torni a navegar, fent aigües i a punt de naufragar.
En aquesta versió marca Espanya, el guió és tan escandalós i l’espectacle tan vergonyós que es fa difícil no imaginar un final en el qual reis, prínceps i princeses possiblement acabin com sempre, menjant perdius robades, però aquesta vegada infeliços, sols i com més lluny del seu reialme millor.
Segur que el trobador Valtònyc cantarà la gesta per alliçonar les futures generacions i ruboritzar les actuals.
