Sembla mentida que en la setmana gran dels espies hàgim confirmat que a algunes persones no només no els molesta que tafanegin en la seva vida, sinó que accepten encantades convertir-se en una espècie de Gran Germà domèstic. Literal. Es tracta d’instal·lar un arsenal de càmeres al domicili particular per permetre que milers de desconeguts, a qualsevol part del món, practiquin l’art –o el vici– del voyeurisme. Cal admetre que, amb el misteri de no saber què passarà d’aquí a un segon, aquesta fascinació antropològica per observar els companys de tribu pot resultar addictiva. Però allò que Hithcock va sublimar amb La finestra indiscreta i Mercedes Milá va catalogar com a experiment sociològic té ara rèplica en forma de Pegasus d’anar per casa. Pagant, és clar, com en l’acudit; el tafaner es rasca la butxaca i el narcisista ocasional cobra en funció de les visites. La plataforma es diu SpiedLife i ja té més de deu milions d’usuaris mensuals, que poden esbargir-se –ells sabran per què– amb una discussió familiar, la imatge d’algú fent la migdiada al sofà o el retrat d’una cuina en ple xafarranxo. En general, són estampes domiciliàries d’allò més corrents. Les úniques limitacions –de moment– les marquen el sexe i la porta del lavabo. Follar o cagar en públic continuen sent pràctiques mal considerades. Per cert, aquest invent de vida espiada ha nascut a Itàlia, un país de llarga tradició televisiva basada en la pornografia sentimental i la impúdica exhibició de vides i misèries en qualsevol plató de pa sucat amb oli. Un model de xafardeig universal que va arribar a Espanya fa trenta anys i que sempre he pensat que ens va contaminar. Que una part del que som com a societat –començant per la política–, l’inveterat gust per la bronca, l’insult i la barroeria, té arrels en aquesta nefasta importació de costums. No es poden posar portes al camp, ja ho sé. Però és una pena que les tanques i els murs que frenen persones, la majoria decents, no es puguin utilitzar com a barrera contra la porqueria.
