Dimarts passat vaig assistir a l’acte de comiat com a esportista en actiu d’Ander Mirambell. Hi havia molta gent de diferents àmbits. A part dels familiars, hi van assistir federatius, esportistes, la gent de l’Espanyol, el club del seu cor, i molts integrants dels mitjans de comunicació. I no tots hi eren treballant, en aquell moment.

Mirambell ha convertit un esport desconegut a casa nostra com el skeleton en habitual en diaris, webs i televisions. I tot, sense haver obtingut fites de primer ordre. Sí que ha guanyat Copes Amèrica i s’ha classificat per a quatre Jocs Olímpics, però no ha obtingut mai cap top-10 a la Copa del Món, ni ha tingut aspiracions reals de medalles en grans cites. L’endemà, per exemple, es va retirar Laia Palau amb 33 títols estatals i internacionals i el tractament de la notícia va ser similar quant a espai i duració.

Mirambell ha sabut transcendir la seva especialitat esportiva i els seus resultats. Una frase de l’acte em va sobtar. Un dels presentadors va dir que, «de vegades, el seu resultat no era bo, però apareixia en un breu al diari abans que un or en tennis taula». I ha sigut perquè, conscient que venia del no-res, ho ha fet tot per fer-se accessible, per ser amable, per tocar mil i un pals i conèixer persones d’àmbits i procedències diferents, per tractar de la mateixa manera un periodista local que un del Marca [creieu-me, no sol ser habitual] o per saber convertir la seva vida, a ulls de l’espectador, en una història constant de superació. Dimarts, un cop anunciada la retirada, admetia que trobarà a faltar aquest contacte constant. El d’un camaleó que ha triomfat perquè s’ha adaptat amb intel·ligència al que tocava en cada moment.