Quiosc Regió7

Regió7

Nuria Sensat

UN COP D’ULL

Núria Sensat i Borràs

Sociòloga

Els tres reis

Les persones que ens agrada l’esport venim d’un cap de setmana mogut i ple d’emocions. Ara bé, si a sobre d’agradar-te l’esport tens la dissort avui de ser del barça doncs, sincerament, no és un bon any. Ja no només pels resultats en futbol, la decepció de la Final Four de bàsquet i la derrota a la Champions de les noies. Derrotes que reflecteixen com de fàcil pot arribar a ser fer volar coloms, generar expectatives i il·lusions les quals ens porten a donar per fet que la victòria és nostra. Sens dubte és també una de les gràcies (a vegades desgràcia) de l’esport: un toc d’humilitat no ve mai malament. L’alcaldessa de Barcelona havia parlat de la primera rua femenina de la història, un nou rècord per a la ciutat. Molts d’altres s’hi van sumar i els jugadors de bàsquet gairebé també. Però no, i la rua haurà d’esperar com a mínim un any més.

Ja sé que el que diré ara no és compartit per tothom, però això de l’esport ens permet a les persones treure sentiments molt primaris (que no vol pas dir ni violents, ni simples). Simplement que l’alegria, la tristesa, la ràbia, la frustració surten de manera poc continguda i variada; pots passar de l’eufòria més absoluta a la decepció més espatarrant. Precisament, perquè aquest adveniment de sentiments no m’acabi deixant mig lel·la, les derrotes de segons quins rivals em continuen calmant inclús alegrant el dia. En aquest sentit, el Madrid continua sent la meva millor teràpia. Certament també em dona molts disgustos, massa partits aquesta temporada, sobretot a la Champions, on tenien la derrota a tocar... però acaben guanyant i no sempre només podem dir que és sort o mal arbitratge, és també mentalitat ( i això ho envejo, ho confesso).

Però el Madrid també em dona alegries que em fa més lleugera la càrrega de la derrota. Pels que seguim (o ho provem) l’actualitat esportiva fa mesos que ens parlen dels seus fixatges, dels seus reis mags. En tenien a punt dos: el ros (Haaland) i el negre (Mbappe), però al final res de res. El nòrdic ha preferit sumar-se al bagenc Pep Guardiola mentre que el segon ha preferit París. Però en aquest segon cas diguem que ha estat una posada en escena bastant humiliant per al Madrid, ja que es donava per fet que vindria, que la cosa estava feta doncs, vet aquí que no i han deixat tot un Florentino Pérez amb un pam de nas. És una cosa ridícula, sí, gens transcendental també. Em soluciona o millora la meva vida? Doncs no. Però tant se val a mi em mola. Així doncs, el rei ros i el negre han decidit no passar per la península mentre que, el Rei Blanc (l’emèrit) després de més de dos anys d’exili: de vacances pagades per tuti?, de recolliment? Ha decidit fer una visita que ens ha permès copsar que és un octogenari amb dificultats importants de mobilitat, vaja que se’ns ha fet gran. Un rei que continua seguint l’estrella sense adonar-se’n ni voler veure que és un rei estrellat i que si no va amb compte pot estrellar el seu successor, el rei Felip VI.

Ja ho tenen això els Reis, que tan ens poden portar bons desitjos com carbó. La sort és que, per bé o per mal, sempre ens quedarà el Madrid.

Compartir l'article

stats