He mort el llop, he mort el llop, he mort el llop!, crida el Manelic mentre fuig de la terra baixa, agafant la Marta de la mà. No hi ha fera que pugui aturar la rauxa humana del personatge creat per Àngel Guimerà. És l’exclamació de l’home bo, és la victòria del bé sobre el mal, i aquesta lluita permanent de la humanitat està per sobre del pas del temps, és un debat permanent i etern, que se’ns clava al cor en veure la interpretació. Terra Baixa està escrita amb els valors socials del tombant de segle (del XIX al XX), però per la seva trama hi corren puntals de les relacions humanes que no canvien amb el pas del temps. El grup teatral Nostra Llar, amb una molt brillant escenografia i una molt acurat treball escènic, ha recuperat l’obra, un clàssic del teatre català, en un doble repte important: per una banda portar a escena un text que neix en la lluita social del XIX, per un altre, fer-ho quan TV3 acaba de fer un programa de màxima audiència fent una versió del drama de Guimerà sobre estructures físiques contemporànies. El mateix cap de setmana van coincidir El Llop de TV3 i la Terra Baixa del Poble Nou. Al teatre Kursaal es van vendre totes les entrades per veure la versió que havia fet el director Àngel Llàcer, amb una selecta tria d’actors amateurs. La representació que es va fer al Poble Nou de Manresa, amb una trentena de cadires per al públic, també amateur. Més manresans han vist la proposta televisiva en una sessió que no pas persones han assistit a la sala del Poble Nou, on s’hi han dut a terme una dotzena de representacions.
Manelic crida «he mort el Llop» com a alliberament del jou del seu senyor que tot ho té. I la frase queda ressonant a la sala. Em plantejo, 125 anys després, quantes vegades un pot enfrontar-se amb aquest debat intern, quins són els nostres llops del segle XXI, quines les nostres Martes, i si podem tombar el mal fins a vèncer-lo. Segur que avui tots tenim algun Sebastià per abatre i sabem que, molt possiblement, com el Manelic de Guimerà, haurem de recórrer a la força d'una humanitat interior que ens permeti superar el Sebastià de torn. Una justícia injusta pot ser un Sebastià? Un país que intenta esclafar l’idioma d’un altre, ho pot ser? Un Estat que fa mans i mànigues per arrabassar el poder econòmic d’un altre? Qui aixeca sentència per burxar en el dolor de l’enemic? Qui només estén la mà buscant el propi benefici, aquest també és un Sebastià? Qui lleva la vida de dues germanes per creences?
El país i la humanitat necessita de Manelics i poder cridar més sovint, que hem mort el llop. Serem més lliures.
