Un pont antic i estret. A l’altra banda, un gir de 90 graus cap a la dreta en pujada i inclinat cap a un costat; i un gir de noranta graus cap a l’esquerra inclinat cap a la via del tren. La visibilitat del gir cap a la dreta és deficient, i per girar cap a l’esquerra cal passar per davant dels cotxes que s’incorporen al pont en pujada sense xocar amb els que hi arriben de baixada. S’ho poden imaginar? No? Doncs no cal que s’ho imaginin. Això és la cruïlla del pont de Sant Francesc de Manresa, la que porta cap a la Renfe per una banda i cap al Xup i Igualada per l’altra. No és una cruïlla remota on la ciutat perd el seu nom, sinó una de les cinc principals entrades de Manresa. Va ser concebuda tirant uns daus quan encara no se sabia què era la planificació urbanística, i així ha quedat. No hi ha gaire llocs de Catalunya on encara es pugui trobar una cosa similar. És una cruïlla barroca vestida per a matar. I malgrat tot, funciona. No hi ha gaire accidents. No n’hi ha perquè els conductors que hi passen, sobretot si ho fan poc sovint, perceben el perill d’una forma tan física, tan alarmant i palpable, que es posen en alerta màxima. S’hi passa amb els ulls molt oberts i el cul molt tancat. I així, és clar, hi ha neguits, però no hi ha accidents. És la via manresana cap a la seguretat. Prehistòria i terror. Assegurat.
