Parlant del català en perill, Marc Marcè es preguntava a la seva columna com hem arribat fins aquí. D’altra banda, fa uns dies, ell mateix recordava la fixació dels límits geogràfics de Catalunya per part de Jaume I al segle XIII. Permetin-me lligar les dues coses fent una ucronia per culpar dels nostres mals aquell elogiat monarca, i els seus testaments.
El rei Jaume va establir el gener de 1244 que Catalunya s’estenia «a Salsis usque Cincham», de Salses fins al Cinca, i per tant comprenia l’actual Catalunya Nord. Però aquell mateix any va dictar el tercer testament conegut, pel qual el segon fill, Pere, rebria Catalunya sense el Roselló ni la Cerdanya, que anirien al tercer hereu, Jaume, juntament amb València, Mallorca i Montpeller, mentre el primogènit Alfons rebria Aragó. Els reis d’aquella època modificaven el testament cada dos per tres, a mesura que tenien fills, o se’ls morien, o es descasaven i tornaven a casar; el 1248 i el 1253 va dictar-ne de nous, que mantenien separades Catalunya i Aragó, però Alfons va morir sense fills legítims el 1260, i la seva part d’herència va passar a Pere al testament del 1262. Per això el 1276 va esdevenir rei d’Aragó i Catalunya, unitat que van mantenir els seus descendents. La resta és prou coneguda.
Tanmateix podem fabular «què hauria passat si...?», i imaginar que Jaume I perd la vida en algun moment entre 1244 i 1260. Morir-se era ben fàcil al segle XIII. En aquest cas, Pere hauria estat rei de Catalunya, però no d’Aragó, i a partir d’aquí, barra lliure al guionista. Potser un matrimoni hauria tornat a ajuntar els regnes, però potser s’haurien mantingut separats i qui sap si enemistats durant segles i més segles. El molt catòlic casament de Ferran amb Isabel no hauria afectat el territori català, ni Olivares no li hauria posat l’ull absolutista, ni Felip V li hauria aplicat els decrets de nova planta, ni... Vaja, que hem arribat fins aquí perquè el rei Jaume va morir més tard que el seu primogènit Alfons. Ves quina cosa.
