Sorprèn com s’interpreta la política en aquest país. Ho dic després de sentir a periodistes i polítics en les tertúlies, esquinçant-se les vestidures perquè res del que passa els sembla propi d’un país normal.
No ho entenen perquè s’han entestat a creure que som un estat de dret i una democràcia, però si ho miressin com una dictadura camuflada, veurien que tot encaixa perfectament.
A la mort del dictador, els seus còmplices sabien que no podrien seguir amb un règim descaradament feixista, ni continuar assassinant impunement, per la qual cosa havien de rentar-li la cara, disfressar-lo de democràcia i canviar-ho tot perquè res canviés.
Les peces que van fer servir per als seus interessos van ser: un monarca disposat a trair al seu pare, una Constitució que els protegís imposada sota amenaça i una llei d’amnistia que garantís que ningú demanés responsabilitats dels crims franquistes.
El preu que van pagar, per mantenir-se en el poder i seguir el lladrocini en què la dictadura havia convertit a l’estat, va ser: donar-li impunitat al monarca i acceptar la suposada democràcia, però amb dos partits protectors del règim alternant-se en el govern.
Els espanyols teníem tantes ganes de passar pàgina de tot el que havia suposat la dictadura, que ens vam creure que l’estat s’esmenaria sense necessitat de depurar-lo i que, per fi, ens tornarien el país que ens van robar amb la Gran Traïció del 36.
Ens podem lamentar que el rei sigui rebutjat pel seu propi fill; que la Constitució sigui la coartada per no investigar delictes flagrants; que s’utilitzi la policia il·legalment o que els jutges fiquin innocents a la presó a demanda, però tot era molt previsible.
