Regió7

Regió7

Jordi Sardans

VIST I NO VIST

Jordi Sardans

Fàbrica Nova: passat i futur

Dins les visites a la Manresa desconeguda, des de l’Ajuntament que recentment ha apostat per revitalitzar la Fàbrica Nova, s’ha impulsat l’apropament a la ciutadania per conèixer el nou entorn que preveu passar de l’antiga indústria tèxtil a una nova fàbrica de coneixement. Segons l’historiador Francesc Cabana, un dels grans fabricants de Barcelona, Eusebi Serra, el 1878 va incorporar a l’empresa el seu gendre, Manuel Bertrand, procedent de l’empresariat francès. Així va sorgir Serra i Bertrand. Els Serra es van especialitzar en el cotó i els Bertrand que havien llogat la fàbrica de les Fontetes es van dedicar a filar i teixir. Amb el temps, Manuel Bertrand es va convertir en el gerent, i a la mort d’Eusebi l’empresa es va denominar Serra Bertrand e Hijo. El 1893, Manuel Bertrand va construir la fàbrica del Remei. A la seva mort, el 1912, es fa càrrec del negoci el fill Eusebi Bertrand i Serra, que el 1926 fa la Fàbrica Nova, «un grandiós temple del treball» com recorda la placa d’inauguració. A la planta baixa hi havia els batans, en la primera manuars, metxeres i contínues i a les golfes, un magatzem de bales de cotó. La coberta té una estructura de grans encavallades i, a l’escala principal es conserva un gran regle per mesurar la quantitat d’aigua del dipòsit. Després d’una representació teatral, el guia va contextualitzar l’edifici, construït amb els guanys obtinguts durant la 1 Guerra Mundial. És una gran nau d’uns 37 metres d’amplada i 154 de llarg, d’estil modernista industrial.

A causa de la xafogor, les treballadores, un 80% del personal, anaven amb bata. El juny de 1946, hi havia 1.439 treballadors al recinte, entre les dues fàbriques (Remei i Nova). Mai van arribar als 3.000 empleats publicats. La primera gran vaga general del franquisme es va originar a la Fàbrica Nova, el gener de 1946. La resolució del conflicte va provocar la presència del general Franco, que un any després va inaugurar una nova nau de teixits dins del recinte i va reprendre els propietaris, els germans Bertrand. Des d’almenys mig any abans dins la fàbrica hi havia hagut diversos boicots previs com una vaga de braços caiguts, freqüents en una època de fam i misèria. Aquest episodi de 1945 va significar curiosament la destitució de l’alcalde Josep Montardit Garcia (no Joan com l’han anomenat alguns despistats), precisament per no haver informat de la situació en considerar-la poc important. En temps de la Dictadura, els alcaldes tenien l’obligació mensual d’informar al governador civil sobre les situacions conflictives que tenien lloc a la ciutat. En una de les entrevistes que vaig compartir amb el darrer alcalde republicà, Emilià Martínez Espinosa, el 7 de maig de 1977, ja explicava aquesta destitució, només que la memòria, que juga males passades, li feu situar al gener de 1946. El 1984 va publicar un article a Dovella també sobre la vaga que situa el 1947, però explica fets del 1946. Altra vegada, la memòria! La conflictivitat laboral va continuar a Catalunya i el febrer de 1947 hi va haver una altra vaga general important a Mataró, que també va tenir seguiment a la perifèria barcelonina, tal i com ha explicat la historiadora Nadia Varo.

El 2021, l’Ajuntament manresà va fer un pas endavant decisiu per desvetllar el vell complex fabril, però ull! La UPC és deficitària per culpa de tenir tantes seus. Té prestigi pels campus de Barcelona, però també en té a Terrassa, Castelldefels. És molt esperar que vinguin a salvar-nos...

Compartir l'article

stats