Un dia d’aquests, llegint una entrevista a David Muñoz, cantant del grup Estopa, vaig començar a reflexionar, un cop més, sobre el futur de la matèria gris d’alguns dels nostres joves, duent-me de retruc a preguntar-me com serà la seva vida adulta i com repercutirà en el gruix de la nostra societat.
El cantant, amb un seny inesperat, aconsellava al seu fill no fumar cànnabis ni prendre, evidentment, cap tipus de droga almenys fins als 21 anys. I aquest consell, dit així de passada, transmet molta informació, i de gran vàlua!
El cervell adolescent no assoleix la maduresa, alguns abans i alguns després, neurològicament parlant, fins als 21 anys; de manera que, durant la joventut, aquest òrgan es transforma, consolida aprenentatges, s’estimula, es motiva i esdevé la gran eina que usarem durant la nostra edat adulta. Una eina que ens premetrà viure amb consciència, reflexionar amb calma, aprendre a gaudir de les coses, però també a suportar la frustració i els desenganys. Un cervell sa que generarà relacions sanes amb els altres i, sobretot, amb nosaltres mateixos, i també ens permetrà treballar i evolucionar socialment. Tot això, i més, ens permet un cervell que ha estat estimulat de forma natural a l’adolescència. I, quan es parla d’estímuls naturals, fem referència al contacte amb la natura, l’esport, els aprenentatges, les lectures, els jocs, les relacions amb els amics, l’amor, la sexualitat, la festa, l’enfrontament amb els pares... en definitiva, tot el que ha de viure un jove per tal de passar a l’edat adulta amb dignitat i solidesa. Però hi ha un factor, a dia d’avui potser massa normalitzat, que posa en perill una bona part del futur d’aquests cervells en desenvolupament: l’alcohol, el cànnabis i, evidentment, altres drogues d’abús.
El cervell adolescent no està, ni de bon tros, preparat per la minva de connexions, plasticitat i destrucció massiva de teixit neurològic que causen les drogues, l’abús d’alcohol inclòs. I un cervell desconnectat a una edat massa jove tindrà dificultats per generar circuits creatius i emocionals sans a l’edat adulta. Evidentment que tot això té una argumentació de base científica que no és el moment ni el lloc de fer, però sí que voldria fer una reflexió a tots els pares i mares que miren els fills amb ulls benevolents justificant totes les seves accions –autodestructives al cap i a la fi– sota el paraigua de la mala entesa tolerància i justificant-los amb la frase: jo també vaig ser jove.
Totes les societats han abusat de substàncies des de temps ancestrals, però mai el consum n’havia estat tan generalitzat, estès i preocupantment tolerat. I mai els consumidors havien estat tan joves ni les drogues tan refinades. Només per posar un exemple: la substància psicoactiva del cànnabis, el THC, és avui trenta vegades superior a la d’un porro dels anys vuitanta. No cal dir res més.
Som en una societat, ja no líquida sinó quasi gasosa, i el consum de drogues per part de la gent jove de tots els estrats socials (no només les classes més desfavorides o de les famílies més desestructurades) els pot generar una desconnexió en l’edat adulta que acabi psicopatitzant encara més aquesta societat que ja ningú sap cap on va.
