La nit de dimecres passat una noia va ser detinguda a Manresa després de cremar vint contenidors en només una hora. Diu el diari que un home que la va veure va avisar els Mossos i la va retenir fins que van arribar. La notícia explica amb detall el recorregut que va fer la noia però no dona cap informació sobre els motius que l’haurien pogut impulsar a emprendre la seva expedició incendiària. Si haguéssim llegit que era una piròmana compulsiva, moltes persones hauríem respirat més tranquil·les. Si sabéssim que ho havia fet moguda per una obsessió patològica, veuríem la seva destrossa amb una altra mirada. Amb la mateixa que ens fa distingir entre les víctimes d’un desastre natural i les provocades per una guerra o un atemptat. O entre l’acció d’un boig i la d’un malvat. Per contra, pensar que va ser un pur acte vandàlic ens deixaria amb el cor encongit. T’hi quedes quan llegeixes en el mateix article que l’any passat a Manresa van cremar trenta-cinc contenidors i cap ho va ser per combustió espontània.
Fa poc havíem vist en unes fotos l’estat deplorable en què es troba el que queda de la discoteca Pont Aeri, la mateixa que molts recordem de quan era Kronos. Les imatges mostraven un escenari de por, talment com si hi hagués passat una guerra. No parlem que algú se n’hagués endut qualsevol objecte factible de ser venut, no. Parlem de gent que s’ha esforçat a embrutar i destrossar tot el que ha pogut, com si en la seva acció destructiva els hi anés la vida. L’aspecte d’aquella antiga discoteca és el mateix de molts restaurants de carretera que, després de tancar portes, han sofert l’assalt de personatges feréstecs que deuen trobar un plaer especial en trencar vidres, en cremar mobles i en cobrir de pintades qualsevol espai que hagi quedat intacte. I n’hi ha molts. Pensant en ells, l’any 2007 la cadena NH, que havia de fer reformes en un cèntric hotel de Madrid, va seleccionar quaranta persones, d’entre moltes aspirants, perquè trinxessin literalment les habitacions i així «alliberessin l’estrès». Feia tristesa veure la foto d’un home clavant un cop de maça a un mirall distribuïda com una notícia curiosa.
Davant de tot això, la foto recent d’aquell parterre erm del carrer del Bruc, que una veïna va tenir cura de fer-lo més alegre plantant-hi clavellines, té un valor simbòlic impagable. El símbol de la gent que prefereix construir a destruir, cuidar a malmetre, la calma a la violència, la bellesa a la lletjor, l’harmonia al caos. N’hi ha molta també, i és imprescindible.
