Quiosc

Regió7

Anna Vilajosana

Normaletes i felices

Normaletes i felices Xavier Serrano

Fes-ho tot bé, tan bé com puguis, que no sigui dit que les coses no t’han sortit a la vida com tu esperaves. I tots sabem que esperar cansa i la inacció física engega l’acció mental i si penses massa t’esgotes igual amb l’inconvenient que no vas enlloc. No avances, gires pivotant des del mateix punt d’ancoratge. I si plou, fa mandra. I si fa calor, també. I si fa fred, encara més. Anem de cara al bon temps i n’arrosseguem el dolent. La mullena de la pluja s’ha filtrat fins al moll de l’os i no sabem com eliminar-la ni com desprendre’ns dels llamps, els trons i les gebrades. De cara al bon temps amb mala cara. Això és impossible que tingui un desenllaç feliç. Deixem llast. Diguem paraules positives i alliberem-nos de la ràbia. Masteguem-la lentament, fem-la miques, posem-hi sal i pebre i empassem-nos-la, que no en quedi res.

He vist el jardiner que planta les primeres flors en una rotonda a mig fer i la dona que cada dia arrisca la vida per creuar una carretera amb dos carrils per banda, i he pensat en tots els que avancen a contracorrent i en el projecte d’orquestra inclusiva de la UVic-UCC formada per persones jubilades, infants i músics professionals que busquen una altra manera de tocar i d’acostar-se a l’art. Llegeixo en un article publicat a Catorze com el seu director, Lluís Solé, explica que no hi ha una manera bona d’ensenyar música, però que les que estan basades en l’excel·lència poden acabar provocant l’abandonament dels estudis. «Per aprendre música cal tocar sense por, sense la idea que si no ho fas molt bé, millor que pleguis. No: tothom en pot fer. I per això val la pena viure-la com un joc. A tots els agrada que l’orquestra soni bé, i d’això es tracta, però no de torturar les persones amb la idea de l’excel·lència».

Durant unes vacances vaig coincidir en un hotel amb una noia que feia un viatge especial per celebrar que havia acabat la carrera de piano. Una nit després de sopar, un grup va començar a demanar-li que els interpretés una peça musical en un piano de cua que hi havia al vestíbul. La van empènyer fins al costat de l’instrument, la van envoltar expectants i la noia, vermella com un perdigot, els va dir que sense partitura no podia tocar, i el clímax del moment es va desinflar. El seu record em reapareix de tant en tant. Entenc la seva incomoditat, la pressió i la frustració per ser incapaç d’improvisar ni una melodia senzilla. Maleïdes cotilles que ens imposen sense demanar-nos permís. No perdeu cap ocasió de fer coses noves. Es tracta de fer-les i gaudir-les. Podem ser normaletes i felices. Intentem-ho i a veure què passa.

Compartir l'article

stats