En un article publicat a primers dels anys 90, Quim Monzó comentava que sempre que passava per Manresa li venien ganes de plorar. Això, l’escriptor i articulista no ho deia perquè la trobés excessivament patètica o exageradament romàntica. Deia Manresa com hauria pogut dir qualsevol altra ciutat mitjana de Catalunya, tema que, per cert, centrarà el debat en la propera edició de la Universitat Catalana d’Estiu a la manresana: Les ciutats mitjanes, articuladores del territori. A Monzó les ciutats mitjanes el deprimeixen. Considera que reuneixen els inconvenients de viure en un nucli rural petit i en una macrociutat. Potser per això va triar viure entre Barcelona i Maçanet de Cabrenys. Una ciutat gran i cosmopolita i un poble discret, confortable i tranquil, a escassament mitja d’hora de Figueres, una altra ciutat lacrimògena. En la seva opinió, les ciutats mitjanes pateixen l’ambient sovint resclosit i safaretger d’alguns ambients de poble, on tothom espia i tothom jutja, on tothom ho sap tot de tothom i és gairebé impossible passar-hi desapercebut. I alhora hi predominen el soroll, la contaminació i els problemes d’aparcament. A tot això cal afegir-hi la tendència, ara com ara indeturable, al despoblament creixent de les zones rurals i, en conseqüència, a la gentrificació del món urbà, de manera que les ciutats mitjanes propendeixen a convertir-se en urbs agegantades, però amb sabates de nan. Abans que sigui massa tard i les ciutats mitjanes deixin d’existir, potser encara seríem a temps de recuperar el model de les low citys italianes. Si no, molt probablement acabarem engolits, com una hamburguesa mig crua, per la voracitat del fast food de la construcció. I aleshores sí que n’hi haurà per plorar.
