Recordeu la Norma? Una noia amb la clenxa al mig, somriure als llavis i granota blava, que es va convertir en la imatge d’un país que sortia de la dictadura, estrenant autogovern amb la il·lusió dels principiants? Si la recordeu, a més de començar a tenir una edat, vàreu viure una època engrescadora pel català; l’èxit de la creació del dibuixant Juste de Nin residia en una societat preocupada, convençuda i disposada a lluitar per la normalització lingüística; ens ho vam creure, els catalanoparlants i tothom qui es volia integrar perquè estimava el país, i quan s’estima un país s’abraça el seu idioma.
Ara ja no, defensar el català s’ha convertit en un acte d’heroisme, ens envaeix la decepció perquè els atacs frontals i les reaccions polítiques ho estan trinxant tot. No saben què fer, el darrer nyap orquestrat entre ERC, Junts, PSC i Comuns no garanteix res, tan sols és un pedaç per assegurar que cap jutge pugui inhabilitar-los o fer perillar la «pagueta». Això que ho blindarà un decret llei català comença a ser una broma de mal gust que no fa cap gràcia, ni va més enllà del moment en què la justícia espanyola decideixi tocar-nos allò que no sona i no trigarà gaire a tornar-ho a fer, tan poc com el que trigaran els nostres representants a tornar a fer el ridícul com a mostra de submissió.
Si no en saben més potser comença a ser hora, per un tema cabdal com aquest, d’enviar a l’atur els practicants del vassallatge. Si la Norma s’hagués fet gran, m’imagino que ara seria una persona força semblant a la Carme Junyent, la professora i presidenta del Consell Lingüístic assessor del Govern, que ja veiem el cas que li fan; ens cal una nova Norma, perquè el català com a llengua vehicular, ara per la gràcia del Govern a l’ombra del castellà curricular, està en risc pel que fa a la pròpia supervivència; si els metges es poden negar a interrompre l’embaràs, per què els mestres no es poden negar a canviar la llengua per una imposició judicial? Se’n diu objecció lingüística i ja tardem a exercir-la
M’agrada la Carme perquè parla clar i sobretot català, la Norma deia que el català és cosa de tots. Ara encara ho és més que mai, si no som capaços de defensar-lo individualment i amb el propi convenciment, no ens en sortirem. Si ho hem de fiar a les neurones i les veus de la política, que no dubta a fer rodes de premsa o redactar documents oficials de les nostres institucions en castellà, tenim mala peça al teler. La llengua l’han de defensar les famílies, el professorat, cadascú a títol individual per tornar a l’esperit d’aquell Sant Jordi del 1982 en què va néixer la Norma; ara ja no hi és però hi ha la Carme, escolteu-la i som-hi! El català no ha de guanyar al Parlament, ho ha de fer al carrer sense cedir ni un gram.
