És cert que les finals es juguen per guanyar-les i que la pugna per la victòria és l’essència de l’esport de competició, però no deixem que la transcendència del resultat ens faci perdre de vista la bellesa del trajecte que porta a disputar un partit decisiu. En les darreres setmanes hem viscut emocions de tota mena gràcies a les gestes del Baxi Manresa, l’autèntica revelació d’aquesta temporada en el bàsquet espanyol. Pedro Martínez va admetre ahir que la nota final del curs hauria estat millor si s’hagués vençut a la final de la Lliga de Campions contra el Tenerife. Després d’una campanya pletòrica, els manresans es van quedar a un pam de la glòria. Però el mateix tècnic és conscient, tal com va revelar Pablo Laso, que el temps donarà perspectiva i permetrà valorar el mèrit del camí recorregut pels del Nou Congost. Al sostre del pavelló hi ha unes banderoles que recorden cada dia que aquest club va ser capaç de guanyar títols tan importants com la Lliga ACB i la Copa del Rei: des de la modèstia, el Bàsquet Manresa va assolir cotes inimaginables. I tant en aquelles temporades inoblidables de la segona meitat dels anys 90 com en la present, el recorregut de l’equip, en la victòria i en la derrota, és admirable. Si sempre estem pendents de la tirania del marcador, no serem capaços d’admirar les virtuts del treball realitzat. Talment com passa amb el Barça femení de futbol, que ha fet història perquè ha trencat tabús i barreres. Com va dir Mapi León, la derrota de la final de la Champions va fer mal, però la rellevància social del que s’ha aconseguit és molt més important. El resultat no sempre té la raó.
