Quiosc

Regió7

Adam Majó

XUT A PALS

Adam Majó Garriga

Director General per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans de la Generalitat

Un tallat, si us plau

ABarcelona hi ha cambrers i cambreres que no t’entenen quan els demanes un tallat o que et porten un cafè amb llet quan vols un cafè amb gel. Però són una minoria. La majoria entenen perfectament el català –com a mínim el català vinculat a l’hostaleria– encara que no el parlin.

Fer vida quotidiana a Catalunya parlant només català és possible, a vegades no és fàcil, però és possible. Fins i tot es pot fer una vida social i intel·lectual relativament plena i variada participant només en esdeveniments i consumint productes culturals o de lleure amb el català com a llengua principal. Cinc milions de parlants habituals (al conjunt dels Països Catalans) no és un mercat petit i donen per a una producció comparable o superior a la de moltes llengües oficials a la UE. Tenim ràdios, teles, plataformes, algun videojoc, diaris, apps, llibres, música... Alguns continguts els hem d’anar a buscar en altres llengües, és cert, i alguns àmbits estan més fotuts que d’altres, sí, però llegir, veure i escoltar bàsicament en català és perfectament viable. I això no ho pot dir cap altra llengua sense estat (Andorra no compta, ho sento) d’Europa o del món.

Però també és cert que a Catalunya –i encara més a altres territoris dels Països Catalans– viure sense parlar català i sense quasi ni escoltar-lo ni llegir-lo en tot el dia és també perfectament possible. De fet, milions de catalans i catalanes –de persones que integren de facto i de viure en aquesta societat– viuen perfectament alienes a la llengua catalana. En la seva vida quotidiana, a la feina, en les activitats de lleure o, encara menys, als cercles familiars i d’amistat, no coincideixen mai o quasi mai amb persones catalanoparlants. I, al revés, molts catalanoparlants ens movem gairebé sempre en entorns també catalanoparlants.

Podem acceptar aquesta situació i deixar el català per a «nosaltres», per als que el parlem de tota la vida i per als que, per la raó que sigui, l’han volgut aprendre. Podem conformar-nos a viure en una societat fragmentada i compartimentada, però –de moment– en pacífica convivència. No seríem un cas únic al món.

O podem vincular la salut del català a la cohesió social i a continuar perseguint el vell objectiu mai del tot assolit: un sol poble. Per fer-ho, però, no n’hi ha prou amb demanar un tallat a la cambrera que potser no parla català, cal també inventar-nos l’equivalent del segle XXI al PSUC, el moviment obrer, els clubs de futbol de barri, les associacions de veïns, l’església de base o els centres excursionistes, del segle XX.

Cohesió, igualtat de drets i oportunitats i llengua de tothom són la mateixa cosa. Sense espais i objectius comuns entre gent que parla català i gent que no, sense igualtat de drets (a votar, a treballar, a expressar-se, a ser funcionari..), sense compromís ferm contra el racisme, sense reforçar l’associacionisme i sense les tan enyorades lluites compartides, a la llarga no ens en sortirem, ni amb la llengua ni amb gaire res més.

Compartir l'article

stats