La sentència del TC sobre l’Estatut és un text venjatiu escrit amb mentalitat de salvapàtries xusquero, però no es pot negar que els autors saben en quin gènere es mouen. Convé recordar la frase que posa contra les cordes l’escola en català: «La condición de lengua vehicular és predicable con igual título del castellano». Amb aquestes dotze paraules, i eliminant la paraula «preferent» de l’ús del català a l’administració catalana, es deixa a la intempèrie una llengua en perill. I amb quin estil! Aquest «predicable con igual título del castellano» podria ser perfectament una frase extreta de Góngora o de Quevedo. Que un tribunal del 2010 afegeixi a l’habitual cripticisme jurídic aquest aire impostat ens avisa que tant li fa que l’entenguin, perquè sap que l’acataran. Quan s’imparteix doctrina com si es visqués al Siglo de Oro, l’autoritat brilla més. Davant aital exhibició, el TSJC, sobirà de la llengua que ens té a tots pendents, no podia sinó rematar la feina, encara que ni és feina seva ni sap res de la feina de l’escola i de la llengua. Ni un 25%. Tant se val: els dos tribunals van a l’essencial, al que va dir Suárez: no es pot ensenyar física en català. Efectivament: que es pugui, però menys. Que es pugui, de moment. Ho va dir el mateix Quevedo: «Donde hay poca justícia, es un peligro tener razón».
