Aquest cap de setmana vaig tenir el privilegi de ser a l’escenari del teatre Kursaal de Manresa. Tot un honor. Quan hi era vaig pensar que, de jovenet, quan el teatre no era encara l’actual teatre i El Galliner havia començat la campanya per rehabilitar-lo, vaig comprar aquelles mítiques entrades per assistir al primer espectacle que s’hi fes. Em van costar 2.000 pessetes. Sí, sí. Pessetes. Em faig gran. Les tinc emmarcades, les entrades, en algun lloc. Finalment el 2007, si no vaig errat, les vaig utilitzar a l’espectacle inaugural del teatre.
No hi vaig més sovint perquè no puc. Obligacions familiars. O excuses, que diria algú altre. Però sí que hi trec el cap de tant en tant, sobretot quan fan un espectacle familiar. La canalla, ja se sap. Marquen el ritme i l’agenda. I diumenge em van fer un que em va acabar d’arrodonir el dia: el Bada botó. I a més a més, com us deia, amb els espectadors dalt de l’escenari, d’esquena a la platea, i els músics, perquè bàsicament són músics, que a més a més fan d’actors, i una ballarina, a un pam. Fascinant. Només per veure la cara dels petits i petites -i la dels pares i mares també, per què no-, l’atenció que paraven a la música, als instruments, als balls i a tots els elements que van anar sortint a l’obra ja pagava la pena. Per acabar-ho de rematar és un espectacle participatiu. En un moment donat tothom, o gairebé tothom, estava dret al mig de l’escenari ballant al costat dels músics/actors. Deliciós. Bada botó és un projecte del servei educatiu del Kursaal. Abans que hi anéssim la família van fer sessions a nens i nenes de llars d’infants i escoles bressol que al llarg del curs han anat aprenent les cançons i els ritmes corporals. Devia ser la pera veure’ls. Valdria la pena que el Bada botó, senzill però efectiu, es pogués veure a arreu.
Escric això perquè m’ho vaig passar molt que bé, però sobretot s’ho van passar bé els nanos. A Manresa, i parlo de Manresa perquè és el que conec, tenim la gran sort de tenir un Imagina’t -feliciteu-los que han fet 45 anys- i un Kursaal i una biblioteca del Casino que pensen de forma encertada que els petits de la casa també han de mamar cultura. Sigui en forma de música, de titelles, de teatre, de contes, de cinema... És clar que sempre hi ha un però. N’hi podria haver més, si us plau? O sigui, l’Administració, sigui quina sigui, hi pot posar més calés perquè hi hagi més hores del conte -sovint no hi ha places-, més representacions de Bada botó i, en definitiva, més de tot i accessible? A la curta i a la llarga, hi sortirem guanyant. Tothom. De veritat.
