En les cançons que van ocupar el top-10 dels Estats Units al llarg del 1986, la veu tardava vint segons a entrar. El 2015 només en tardava cinc. La introducció instrumental gairebé havia desaparegut. Avui, la veu apareix molt sovint al segon compàs. Té molta lògica: el ritme de la cultura digital és va, va, va. Uns senyors tocant notes inútilment amb els seus instruments són una nosa. A més: avui la majoria de temes d’èxit ja ni tan sols no s’interpreten amb instruments. ¿Cal regalar-li 20 segons al so que surt d’un PC? Bah. L’estudi de la Universitat d’Ohio que va mesurar la durada de les intros també va concloure que els títols cada cop són més curts, i les dades de Spotify ens diuen que els 49% de les reproduccions s’interrompen abans que la cançó s’acabi, i que un 24% s’interrompen abans que hagin passat cinc segons. Pim-pam, pim-pam. Va, va, va. La durada mitjana dels temes, que es va establir entorn dels 3,5 minuts perquè aquest era el temps que cabia en una cara d’un single, ha baixat a tres minuts. I si no baixa més deu ser perquè cal que hi hagi un mínim de temps per inserir-hi publicitat. Resultat de tot plegat? La major part de la de música ja no s’escolta. Es tasta. Quan compraves un disc de tant en tant, l’assabories, l’estudiaves, aprenies tot el que et podia aportar. Avui, a Spotify, res no té cap valor. Escoltar? Va, va, va!
