Regió7

Regió7

Rosa M. Ortega i Juncosa

I si protestem amb elegància?

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res» deia en Manuel de Pedrolo. I hi estic d’acord. I tant! Però fins i tot per protestar s’haurien de guardar les formes. I dic això, arran de l’article de dimecres d’en Xavier Domènech. Perquè la meva mare està contenta que em dediqui a la política. I jo també. No és cap secret que sóc regidora de l’Ajuntament per Junts per Manresa. I em sento orgullosa d’ocupar una cadira en el saló de plens de la nostra ciutat en nom del president Puigdemont. Perquè no és ni la cadira del president ni la meva: és la cadira on hi ha representats tots els ciutadans que ens van atorgar la seva confiança amb el seu vot. Un gran honor i alhora una gran responsabilitat. Però també visc moments de dolor, tristesa i incomprensió. Perquè tal com diu Domènech parlant del problema de trobar candidats per les properes municipals «hi ha el temor de ser tractats com nosaltres tractem els polítics. Només cal fer memòria de totes les coses poc amables que hem pensat, dit o escrit sobre ells». És així mateix! I no dic pas que no es pugui criticar el que fem o deixem de fer. Només faltaria! Però malgrat la discrepància, per tirar endavant la ciutat, són necessaris uns mínims de confiança entre governants i governats. I dissortadament prima massa la desconfiança i el recel. Com si els regidors tinguéssim cartes amagades i penséssim només en la «pagueta». Nosaltres tenim l’encàrrec de governar la ciutat, d’acord! Però a vegades sembla que som com un ninot d’aquells de fira a qui tothom pot disparar com i quan li vingui de gust.

Aquests dies, per motius que no vénen al cas, he estat llegint i rellegint El humor en la música del compositor Benet Casablancas. L’autor sosté que l’humor és la manifestació de la intel·ligència i ens parla de Franz Joseph Haydn com a gran mestre de l’humor musical. El compositor austríac va recórrer a efectes còmics, silencis sobtats i finals inesperats per sorprendre al públic. I, encara que els sembli mentida, escoltant la Simfonia dels adéus m’ha vingut al cap tot això del desprestigi de la política i del dret a protestar. Perquè el mestre Haydn sí que sabia protestar i reivindicar els seus drets i els dels músics al seu càrrec, amb elegància. L’estiu del 1772 el príncep Nikolaus Esterházy va decidir allargar la seva estada al palau d’estiu. Haydn –mestre de capella– i els músics de l’orquestra feia molts dies que eren a palau i tenien ganes de tornar a casa. En aquell temps, encara no se sabia què era el dret a vaga, però l’enginyós compositor se les va empescar per fer arribar el missatge al seu patró. La simfonia comença amb tots els músics a dalt l’escenari, però quan s’arriba al quart moviment, després d’apagar cadascú l’espelma del seu faristol van abandonant a poc a poc i en ordre el seu lloc fins que queden només dos violins: el concertino i el mateix Haydn. L’endemà el príncep va donar per acabades les seves vacances i tots plegats van tornar a Viena. «Bravíssimo»!

Compartir l'article

stats