En plena efervescència del procés, els principals protagonistes van anunciar dates concretes per a la «desconnexió». És a dir, per esdevenir «independents» de tot i de tots. Ningú sabia on aniríem a parar, però la independència estava a tocar. Tant a tocar que personatges com Gabriel Rufián, d’ERC, o altres com el cantautor Lluís Llach, l’economista Xavier Sala i Martín, l’exjutge Santi Vidal, i tants i tants altres, passant pel president de la Generalitat i els consellers del moment, van comunicar urbi et orbi que en 18 mesos «la cosa estava feta».
Bé, d’aquells solemnes anuncis han passat 5 anys, és a dir, 60 mesos, i continuem formant part d’Espanya. És així, no? És cert que en alguns municipis els seus ajuntaments encara no han tret els indicadors que formen part de la «república catalana», però, vaja, suposo que, amb el temps, les lletres s’aniran esborrant o algú s’adonarà que és una mica ridícul anunciar un fet inexistent.
Però no n’estiguem tan segurs, perquè, a falta de realitats concretes, bones són les invencions i muntatges irreals. O és que el Consell per la República no ho és? La qüestió és que sempre tenim un grupet de personatges disposats a muntar un xiringuito i viure’n còmodament. Algun dia sabrem d’on surten els diners, però hi ha molts diners en tots aquests muntatges que ningú mai ha aclarit, per molta propaganda que facin de la necessitat de transparència... dels altres. Això no va per a ells!
M’agradaria tenir més temps, i unes quantes connexions millors, per dedicar-me a estudiar «Els diners del procés». És a dir, sento curiositat i necessitat de descobrir tot el que s’amaga darrere dels diners del procés. Tot ha estat ple de secrets i confidencialitats que no han permès saber qui o què finança milions de despeses anuals.
Alguns advocats m’han donat xifres del possible cost de les defenses de tots els implicats en processos judicials. Parlem de milions, de molts milions que ningú ha explicat ni detallat d’on surten els pagaments. Tampoc sabem el cost de manteniment del Palau de Waterloo i tot l’engranatge que comporta. Sabem dels generosos sous que tots els fugitius tenen, sigui perquè són eurodiputats sigui perquè els seus partits els paguen, però cap d’ells ha vist rebaixat el sou respecte del que tenia abans de fugir. Per tant, viuen bé, molt bé, però amb total opacitat respecte de les despeses i qui les assumeix.
Torno al principi. Què se n’ha fet de tots els «predicadors» de la bona nova de la independència? Com és que no surten a exposar i explicar a la gent per què els van enganyar o per què foren enganyats. Tan greu és una cosa com una altra, però en tot cas el moviment organitzat mereix una explicació pel seu rotund fracàs.
I sí, vam ser uns quants, no gaires en aquells moments, que vam dir que tot era un engany i que passarien els mesos i els anys i res de l’anunciat es faria realitat. Ara, 60 mesos després, podem reiterar l’immens engany de tot el procés. Arribats aquí, caldria passar comptes i ni oblidar ni perdonar tots aquells que es van beneficiar del procés i van portar el conflicte i la irrellevància a Catalunya, com mai havíem imaginat.
Hem de preservar la memòria per evitar noves repeticions d’enganys com els patits en aquests anys.
