En català tenim la dita «agafar-se a un ferro roent», que significa fer una cosa a la desesperada, per salvar-se. Doncs bé, aquesta carta l’escriu una persona que resulta que està desesperada perquè, quan arriba la calor i ha d’accedir a l’estació d’autobusos des del carrer Sant Antoni M. Claret (o ha de fer el recorregut invers), s’ha d’agafar a un ferro roent. No és cap frase feta, no. És literal. La barana metàl·lica a què m’haig d’agafar, crema. Sí, tal com sona. Les persones que, com jo, tenim problemes de mobilitat, no podem fer servir aquest element del mobiliari urbà.
En realitat, el problema no és aquest. El problema és que en dues ocasions (i amb equips de govern diferents) vaig exposar-ho a regidors i tècnics de l’Ajuntament. I ja podeu deduir que no va servir de res. Com he dit al principi, estic desesperada. I per això escric aquesta carta. Per veure si algú de l’equip de govern pren consciència que les «coses petites» (o no tan petites) també són importants. A veure si així algú m’escolta...
