En català tenim la dita «agafar-se a un ferro roent», que significa fer una cosa a la desesperada per salvar-se. Doncs bé, aquesta carta l’escriu una persona que resulta que està desesperada perquè, quan arriba la calor i ha d’accedir a l’estació d’autobusos des del carrer de Sant Antoni M. Claret (o ha de fer el recorregut invers), s’ha d’agafar a un ferro roent. No és cap frase feta, no. És literal. La barana metàl·lica a què m’haig d’agafar, crema. Sí, tal com sona. Les persones que, com jo, tenim problemes de mobilitat, no podem fer servir aquest element del mobiliari urbà.
En realitat, el problema no és aquest. El problema és que en dues ocasions (i amb equips de govern diferents) vaig exposar-ho a regidors i tècnics de l’Ajuntament. I ja podeu deduir que no va servir de res. Com he dit al principi, estic desesperada. I per això escric aquesta carta. Per veure si algú de l’equip de govern pren consciència que les «coses petites» (o no tan petites) també són importants. A veure si així algú m’escolta...
La nostra filla va néixer fa tretze mesos. Si escric ara, és per poder parlar des de la raó i no des del dolor. Crec que necessitem fer una autocrítica de la gestió que s’està fent des d’alguns equips sanitaris en el moment més màgic que podem tenir com a persones que és el de donar vida. Durant l’embaràs vàrem anar a les visites hospitalàries a l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell amb tota la il·lusió que una parella pot tenir i veus com després de cada visita et van traient les ganes de tornar-hi.
Et planteges si hi ha alguna cosa que estàs fent malament, però el que realment està passant és que estàs rebent un maltractament verbal per part de la ginecòloga que t’està atenent. Només diré una frase: «Encara és viu». Vàrem deixar d’anar.
Dues reflexions. Com a sanitaris, crec que s’ha de fer una reflexió profunda del tracte cap a les dones. Com a societat, no hem de permetre que cap professional ens parli d’aquesta manera.
Les visites següents les vàrem fer a l’Hospital San Joan de Déu de Manresa, on hi va haver un tracte bo amb les professionals que ens van atendre durant la resta de visites. Tot i això, segons s’anava acostant la setmana 38, 39, 40, vàrem viure una pressió provocada pels protocols i les pors.
Tercera reflexió. El sistema sanitari tracta el procés de l’embaràs des de la malaltia i la por, quan s’hauria de viure des de la salut.
Arribem al dia del part, on haig de donar les gràcies al tracte rebut pel primer equip que va atendre la meva parella durant tota la nit del dia 12 i matinada del dia 13 d’abril del 2021, però a les 8 del matí del dia 13 tot va canviar amb el canvi de torn. Sense entrar en valoracions professionals de quines decisions van prendre i de com les van prendre, només nomenaré el tema i no hi entraré: «violència obstètrica».
Dir que a dia d’avui la meva parella encara s’està recuperant de les lesions provocades per aquest segon equip.
Quarta reflexió. En l’àmbit sanitari, crec que queda feina per endavant i un exercici d’autocrítica.
El sistema sanitari sembla tenir unes exigències econòmiques i necessita que els parts siguin ràpids i en horari controlat. Les dones no haurien de normalitzar aquestes lesions, em quedo parat de com accepten i normalitzen el fet de tenir dolors i incontinències vàries.
Últimes reflexions com a parella i com a pare. En el tram final del part que ens va tocar, et sents abatut. Veus que la decisió que han pres sense tenir-nos en compte ens ha portat on ens ha portat. L’equip sanitari sap quines són les conseqüències i la solució: el part instrumental, un postpart dolorós i una recuperació molt lenta.
Com a sanitaris i societat, us convido a reflexionar, a preguntar-vos si les coses es poden fer millor, i que recordeu que tots som persones, les sanitàries, les filles i els fills, els pares i les que fan que tot això sigui possible i que tenen el poder més gran de tots, el de donar la vida, les dones, les nostres parelles, les nostres mares.
Aquest és el nom molt encertat que fa esment a la caminada per vèncer el càncer que organitza l’Associació d’amics de la policia de la Generalitat. Manresa, Vic i Igualada són els centres hospitalaris beneficiats.
La data sempre és el segon divendres del mes de maig i té un poder de convocatòria sensacional. Tot i ser un dia feiner, la participació és molt elevada i una majoria són professionals de la sanitat o treballadors d’aquests centres. Em consta que n’hi ha que fan canvis de torn per fer els 25 km de Manresa a Montserrat, on els darrers quilòmetres són costosos de fer.
Un any, en un avituallament coincidint amb Albert Batlle –llavors responsable dels Mossos– comentava que no era raonable realitzar aquesta caminada en un cap de setmana per la quantitat d’inscripcions que hi hauria.
Sempre hi ha un ampli ventall pel que fa a l’edat dels caminants. Enguany, en la desena edició es va batre el rècord de participació: 2.198; el més jove, un noi de 12 anys de Castelldefels, i l’igualadí Josep Huerta, el més veterà, que n’ha fet 82.
L’experiència d’aquests anys em dona peu per suggerir dues qüestions: la sortida a les 8 i gestionar allargar l’horari de dinar –les 16 h– dels restaurants de Montserrat.
Felicitació als nombrosos voluntaris i col·laboradors de tots els estaments i, sobretot, lloar l’excel·lent tasca dels Mossos d’Esquadra, amb una organització perfecta cuidant tots els detalls.
Fins a l’any vinent.
