La nostra filla va néixer fa tretze mesos, si escric ara, és per poder parlar des de la raó i no des del dolor. Crec que necessitem fer una autocrítica de la gestió que s’està fent des d’alguns equips sanitaris en el moment més màgic que podem tenir com a persones que és el de donar vida. Durant l’embaràs vàrem anar a les visites hospitalàries a l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell amb tota la il·lusió que una parella pot tenir i veus com després de cada visita et van traient les ganes de tornar. 

Et planteges si hi ha alguna cosa que estàs fent malament, però el que realment està passant és que estàs rebent un maltractament verbal per part de la ginecòloga que t’està atenent. Només diré una frase: «Encara és viu». Vàrem deixar d’anar.

Dues reflexions. Com a sanitaris, crec que s’ha de fer una reflexió profunda del tracte cap a les dones. Com a societat, no hem de permetre que cap professional ens parli d’aquesta manera.

Les següents visites les vàrem fer a l’Hospital San Joan de Déu de Manresa, on hi va haver un tracte bo amb les professionals que ens van atendre durant la resta de visites. Tot i això, segons s’anava acostant la setmana 38, 39, 40 vàrem viure una pressió provocada pels protocols i les pors.

Tercera reflexió. El sistema sanitari tracte el procés de l’embaràs des de la malaltia i la por, quan s’hauria de viure des de la salut.

Arribem al dia del part, on haig de donar les gràcies al tracte rebut pel primer equip que va atendre la meva parella durant tota la nit del dia 12 i matinada del dia 13 d’abril del 2021, però a les 8 del matí del dia 13, tot va canviar amb el canvi de torn. Sense entrar en valoracions professionals de quines decisions van prendre i de com les van prendre, només nomenaré el tema i no hi entraré: «violència obstètrica».

Dir que a dia d’avui la meva parella encara s’està recuperant de les lesions provocades per aquest segon equip.

Quarta reflexió. A nivell sanitari, crec que queda feina per endavant i un exercici d’autocrítica.

El sistema sanitari sembla tenir unes exigències econòmiques i necessita que els parts siguin ràpids i en horari controlat. Les dones no haurien de normalitzar aquestes lesions, em quedo parat de com accepten i normalitzen el fet de tenir dolors i incontinències vàries.

Ultimes reflexions com a parella i com a pare. En el tram final del part que ens va tocar, et sents abatut. Veus que la decisió que han pres sense tenir-nos en compte, ens ha portat fins a on ens ha portat. L’equip sanitari sap quines son les conseqüències i la solució: el part instrumental, un postpart dolorós i una recuperació molt lenta.

 Com a sanitaris i societat, us convido a reflexionar, a preguntar-vos si les coses es poden fer millor, i que recordeu que tots som persones, les sanitàries, les filles i els fills, els pares i les que fan que tot això sigui possible i que tenen el poder més gran de tots, el de donar la vida, les dones, les nostres parelles, les nostres mares.